Vem actuar al Sarau, en el tercer bolo de karaoke (segon de la fase regular) i per sort va estar molt millor que la setmana abans, al menys de sensacions...
Deunidó, casi 2 hores i mtija de bolo, i sense casi parar entre tema i tema; clar que estàvem tullidets... A més començant a la una, o sigui que vem tirar fins a les 3 i mitja... però bueno, ja era això: la vida del rock'n'roll, tocar en un garitu de les rodalies d'una gran ciutat d'aquest planeta, on estàvem cotractats per actuar cada divendres durant dos mesos...
Jo mentrestant m'estava llegint Els Reis del Mambo, que m'estava encantant, i com em molava fotre'm-hi a saco, endinsar-me en aquells móns i sub-móns i re-flipar-m'hi... Em passava molt lo de que coincidissin molt els moments del llibre amb lo que jo feia o em passava, com per exemple quan un dia havia acabat de llegir un capítol en que els germans César i Néstor Castillo van a sopar al seu pis del carrer La Salle amb el Desi Arnaz i la seva dona, Lucille Ball, i allà amb la Doleritas i els nens i el pianista es foten un jalu de puta mare amb cerveses i vi sobre la taula, i ampolles de rom i riures i converses...
I aquell mateix vespre va ser el dia que vem anar a sopar a Can Orella, a casa el Lagarto, que s'acabava d'instal·lar. Vem baixar el Denguito, la Baby Lyon, la Gemma, jo i l'Izqui, el Joselito, que déunidó també com hi anava amb la ilumination de Zé Govia, i les històries del Capao i trencaments bestials de la realitat...
I molt guai poder entrar a Can Orella, que sempre l'havíem vist des de fora, mirant pel forat de la porta metàlica, o com a molt arribant a entrar fins a l'era algun dia a treure el cap...
Feia un parell de dies que havia superat les 2700 pixades, estava ja a les 2718, i aquell dissabte m'havia llevat bastant tard, normal, tenint en compte les hores d'arribada a casa de la nit anterior...
L'endemà me n'anava a Seva amb els Farsants, que el Marcel m'havia trucat dient que li havia sortit un bolo d'Herreritas i el seu subsitut habitual no podia anar-hi, de manera que havia pensat en mi, però no per anar a tocar la bateria ja havia fet com algun cop, o fins i tot la guitarra com aquell dia feia un parell d'anys... No no, aquest cop volia que el substituís a ell, d'speaker, amb el Jose a una banda i el David a l'altre, jo al mig presentant els temes i dient-li als nens treieu la llengua i criudeu, i ara al peu coix, i ara saltant com un cangur...
Perfecte, m'encantava que el Marcel hagués pensat en mi, que hagués confiat en mi lo suficient com per oferir-me aquesta míssion, i a mi la veritat és que em venia bastant de gust. Evidentment podia sentir en algun moment la típica mínima inseguretat de quan has de fer una cosa que encara no has fet mai, en un paper que coneixes però encara no l'has desenvolupat sobre un escenari, però la qüestió és que en en tenia ganes i creia que podia fer-ho i fer-ho bé, amb actitud...
Vaig fotre un bon trago d'aigua i vaig apretar Publicar.
Deunidó, casi 2 hores i mtija de bolo, i sense casi parar entre tema i tema; clar que estàvem tullidets... A més començant a la una, o sigui que vem tirar fins a les 3 i mitja... però bueno, ja era això: la vida del rock'n'roll, tocar en un garitu de les rodalies d'una gran ciutat d'aquest planeta, on estàvem cotractats per actuar cada divendres durant dos mesos...
Jo mentrestant m'estava llegint Els Reis del Mambo, que m'estava encantant, i com em molava fotre'm-hi a saco, endinsar-me en aquells móns i sub-móns i re-flipar-m'hi... Em passava molt lo de que coincidissin molt els moments del llibre amb lo que jo feia o em passava, com per exemple quan un dia havia acabat de llegir un capítol en que els germans César i Néstor Castillo van a sopar al seu pis del carrer La Salle amb el Desi Arnaz i la seva dona, Lucille Ball, i allà amb la Doleritas i els nens i el pianista es foten un jalu de puta mare amb cerveses i vi sobre la taula, i ampolles de rom i riures i converses...
I aquell mateix vespre va ser el dia que vem anar a sopar a Can Orella, a casa el Lagarto, que s'acabava d'instal·lar. Vem baixar el Denguito, la Baby Lyon, la Gemma, jo i l'Izqui, el Joselito, que déunidó també com hi anava amb la ilumination de Zé Govia, i les històries del Capao i trencaments bestials de la realitat...
I molt guai poder entrar a Can Orella, que sempre l'havíem vist des de fora, mirant pel forat de la porta metàlica, o com a molt arribant a entrar fins a l'era algun dia a treure el cap...
Feia un parell de dies que havia superat les 2700 pixades, estava ja a les 2718, i aquell dissabte m'havia llevat bastant tard, normal, tenint en compte les hores d'arribada a casa de la nit anterior...
L'endemà me n'anava a Seva amb els Farsants, que el Marcel m'havia trucat dient que li havia sortit un bolo d'Herreritas i el seu subsitut habitual no podia anar-hi, de manera que havia pensat en mi, però no per anar a tocar la bateria ja havia fet com algun cop, o fins i tot la guitarra com aquell dia feia un parell d'anys... No no, aquest cop volia que el substituís a ell, d'speaker, amb el Jose a una banda i el David a l'altre, jo al mig presentant els temes i dient-li als nens treieu la llengua i criudeu, i ara al peu coix, i ara saltant com un cangur...
Perfecte, m'encantava que el Marcel hagués pensat en mi, que hagués confiat en mi lo suficient com per oferir-me aquesta míssion, i a mi la veritat és que em venia bastant de gust. Evidentment podia sentir en algun moment la típica mínima inseguretat de quan has de fer una cosa que encara no has fet mai, en un paper que coneixes però encara no l'has desenvolupat sobre un escenari, però la qüestió és que en en tenia ganes i creia que podia fer-ho i fer-ho bé, amb actitud...
Vaig fotre un bon trago d'aigua i vaig apretar Publicar.