Em vaig acabar Els Reis del Mambo toquen cançons d'Amor, que em va agradar molt i em va encantar. Molt encertat llegir-me'l en aquells dies de karaoke i actuacions nocturnes, ja portàvem quatre setmanes i la cosa anava arrencant de puta mare. Jo m'havia abduït i sumenrgit en es submons del planeta i m'ho vibrava a saco...

Aquell dissabte em vaig poder llevar bastant tard, cap a les 14h, que està molt bé tenint en compte que havia arribat a casa passades les 05h de la matinada.

Vaig fer el meu ritme en un d'aquells dissabtes de descans i solitud que tant m'agradaven, l'endemà teníem Nas Arrleat amb els Mabsutins a Sant Jut Desvern, via Samu, pallassos i tal...

M'havia encantat el llibre, sí, i a més m'havia fet posseir per la moguda i escoltava música amb l'i-pod gravada feia dècades mentre fumava una marihuana bona que m'havia passat el Javito...

Els del Nepal ja portaven més de tres setmanes porai, ens havien arribat mails explicant que ja s'havien retrobat, o sigui els bous amb la Susi-Li, que estaven flipant molt i que ara començaven la tercera fase del viatge, un altre cop tots quatres junts...

Me'n recordava que la nit abans, a mig bolo del karaoke, just quan anàvem a començar no sé quina cançó, m'havia vingut un esternut, allò que el notes que ja ve i dius ai, que no tindré temps de fer-lo abans de començar el tema... hòstia, i si em ve a mig tocar igual clar, fora de tempo, com m'ho faré,em perderé, els faré perdre a tots...

No sé, al final se'm va trencar, o sigui, que no vaig arribar a estornudar, i sempre que això em passava tenia la sensació que fins que no fotés aquell esternut que se m'hjavia encallat no tornaria a re-trobar-me amb el presnt...

I que fort perquè va ser l'endemà, just el dissabte en qüestió, que quan anava a fer no sé què de cop, atxís!!

i em vaig alliberar...

Que bé!

Escoltava el Harpo Marx tocant l'harpa i m'encenia un cigarret.
Se m'apagava i tornava a trobar el foc aquest.
Havíem quedat a les 18h per la saig de karaoke i vaig aprofitar per posar-me'n una dels Hermanos Marx.
Quina revelació el dia abans!
Havia sigut setmana de revelacions, el dilluns havíem baixat a Badalona amb la Gemma, que feia temps que ho volíem fer-ho, i per sort de cop ens vem improvisar aquell dia mateix... Vem anar a pillar el 6è llibre de l'Ayla per la Gemma, perquè la primera còpia, la meva, la tenia la Lia al Nepal. En sortir de la llibreria vem fer una Coca-Cola al bar aquell del carrencueta i vem anar a dinar al parc de Can Solei. De puta mare perquè era just l'hora de la Lluna Nova a Balança, que era exacte a les 14h02, i nosaltres just estàvem per allà a aquelles hores del migdia, i que guai passar pel lloc on jo vaig néixer just a l'hora d'una lluna nova, i atenció! perquè aquí em va venir la revelació, que encara no hi havia pensat mai: Que jo vaig néixer a la Clínica del Carme! o sigui: del Karma!!
Quue fort!
Clar, quin millor lloc per anar a néixer, devia pensar jo a la sala d'ànimes quan estava allà esperant trobar un cos on encarnar-me... Clar, jo ja sabia des de sempre que havia demanat lo d'aparèixer en el cos d'algú que visqués en algun poblet prou tranquil però a prop d'alguna gran ciutat d'aquesta època; justament recordo haver parlat personalment amb els de la Gència i haver insistit en el fet que m'interessava estar ja bastant conscient en tota la fase del canvi de fases i tal, i el Mediterrani certament m'atreia considerablement... Un poble amb bones vibracions, ben emplaçat en el que respectava el tema de les relacions, que fos un lloc habitat ja per grans gurús i que hi haguessin altres mestres de poderosa energia que haguessin triat aquella zona anteriorment...
Sí, clar, això ja ho sabia des de feia temps, jo, però fins aquell dilluns de lluna nova no vaig captar un altre detall importantíssm dels molts que se m'havien estat escapant durant segles: la Clínica del Karma! o sigui, del Carme, però s'entén, està claríssim...
Quin millor lloc podia haver triat per aparèixer!
Sí, m'agradava estar en aquell cos humà...
M'encantava, i tant...
Ah, també recordo haver tingut aquella setmana un altre avís de falsa revelació, que per sort em va tranquilitzar quan va quedar en fake...

Era l'endemà del dia de la Clínica del Karma, vaig anar a fer quatre míssions pel poble i de tornada vaig passar per casa la Irene i el Ben a pillar una estanteria. La vaig instal·lar al costat de l'altra, que ja estava petada de llibres que no hi cabien, i vaig estar canviant-ne alguns de lloc. El mateix dia a la tarda en vaig fullejar algun, i me'n recordo de veure a la biografia del Groucho Marx que deia que s'havia mort al 1977. Uau! vaig pensar jo...
I clar, després de la revelació del karma del dia abans vaig dir: "Hòstia tu, que encara seré la reencarnació del Groucho Marx... Quina por!"
Però en el llibre no trobava la data exacta, i després no me'n vaig enrecordar de mirar-ho per internet fins al cap d'unes quantes hores, i va ser després de sopar quan per sort vaig trobar que s'havia mort després de néixer jo, just quatre mesos exactes després, de fet, el 19 d'agost del '77, o sgigui que vem arribar a coincidir en el temps, que bé...
Ufff...
Quina sort!
Tot i així em va venir de gust veure'n una del Hermanos Marx i l'endemà vaig pillar un dels famosos compacts de la maleta de CD's on n'hi havien gravades 6 ò 7 i vaig fotre la primera que va sortir, allà amb el Toni Campmajor, que aquells dies estava apareixent bastant per casa als migdies, d'exiliat, demanant asil diplomàtic, que evidentment nosaltries concedíem encantats...
La Lia seguia pel Nepal i en l'últim mail havia explicat que se separava uns dies dels altres, que anàvan a anar molt per amunt, i ella faria un altre trosset més tranqui...
El Harpo havia acabat el solo d'harpa i ara jugava per terra amagant-se amb el Chico mentre el Groucho es discutia amb la senyora en una impressionant escena de portes descomunal...

Vem actuar al Sarau, en el tercer bolo de karaoke (segon de la fase regular) i per sort va estar molt millor que la setmana abans, al menys de sensacions...

Deunidó, casi 2 hores i mtija de bolo, i sense casi parar entre tema i tema; clar que estàvem tullidets... A més començant a la una, o sigui que vem tirar fins a les 3 i mitja... però bueno, ja era això: la vida del rock'n'roll, tocar en un garitu de les rodalies d'una gran ciutat d'aquest planeta, on estàvem cotractats per actuar cada divendres durant dos mesos...

Jo mentrestant m'estava llegint Els Reis del Mambo, que m'estava encantant, i com em molava fotre'm-hi a saco, endinsar-me en aquells móns i sub-móns i re-flipar-m'hi... Em passava molt lo de que coincidissin molt els moments del llibre amb lo que jo feia o em passava, com per exemple quan un dia havia acabat de llegir un capítol en que els germans César i Néstor Castillo van a sopar al seu pis del carrer La Salle amb el Desi Arnaz i la seva dona, Lucille Ball, i allà amb la Doleritas i els nens i el pianista es foten un jalu de puta mare amb cerveses i vi sobre la taula, i ampolles de rom i riures i converses...
I aquell mateix vespre va ser el dia que vem anar a sopar a Can Orella, a casa el Lagarto, que s'acabava d'instal·lar. Vem baixar el Denguito, la Baby Lyon, la Gemma, jo i l'Izqui, el Joselito, que déunidó també com hi anava amb la ilumination de Zé Govia, i les històries del Capao i trencaments bestials de la realitat...

I molt guai poder entrar a Can Orella, que sempre l'havíem vist des de fora, mirant pel forat de la porta metàlica, o com a molt arribant a entrar fins a l'era algun dia a treure el cap...

Feia un parell de dies que havia superat les 2700 pixades, estava ja a les 2718, i aquell dissabte m'havia llevat bastant tard, normal, tenint en compte les hores d'arribada a casa de la nit anterior...

L'endemà me n'anava a Seva amb els Farsants, que el Marcel m'havia trucat dient que li havia sortit un bolo d'Herreritas i el seu subsitut habitual no podia anar-hi, de manera que havia pensat en mi, però no per anar a tocar la bateria ja havia fet com algun cop, o fins i tot la guitarra com aquell dia feia un parell d'anys... No no, aquest cop volia que el substituís a ell, d'speaker, amb el Jose a una banda i el David a l'altre, jo al mig presentant els temes i dient-li als nens treieu la llengua i criudeu, i ara al peu coix, i ara saltant com un cangur...

Perfecte, m'encantava que el Marcel hagués pensat en mi, que hagués confiat en mi lo suficient com per oferir-me aquesta míssion, i a mi la veritat és que em venia bastant de gust. Evidentment podia sentir en algun moment la típica mínima inseguretat de quan has de fer una cosa que encara no has fet mai, en un paper que coneixes però encara no l'has desenvolupat sobre un escenari, però la qüestió és que en en tenia ganes i creia que podia fer-ho i fer-ho bé, amb actitud...

Vaig fotre un bon trago d'aigua i vaig apretar Publicar.

Vaig fer un cap de setmana sencer de mini-marathón, dels que a mi m'agradaven.
Començava el divendres a la nit amb el Live Karaoke al Sarau 08911, després l'endemà dissabte pujàvem a Olot per actuar amb els Mabsutins a una Jornada Indignada a Cal Ganiveter, i diumenge al matí el primer Sandaru de la ratxa de Peparats per l'Espectacle? Arrelem els Nassos!

O sigui: cada vegada més d'hora, tres bolos amb tres dies, els 3 dies del cap de setmana: divendres, dissabte i diumenge, i cada cop més d'hora, primer a la nit, després a la tarda i finalment al matí...

Molt bé...

El Karaoke no va ser taqnt de subidón com el primer, però clar, també va passar que era en divendres, i segurament per això hi havia menys gent... de fet aquesta devia ser una de les raons perquè el Fono petit ens volgués programar els divendres, perquè era un dia més fluix i així hi havia com un incentiu o algo...

Passa que no va ser tant de subidón, però sobretot de sensació nostra a dins, un clàssic: des de fora, la gent que havia vingut i que ho havien vist, ens van dir que havia estat de puta mare, però allò que nosaltres ja sabíem que en realitat no ens havíem sentit tan còmodes, clar, no nes sentíem bé (de so, a dalt de l'escenari), i ... no sé, de fet era el dia que Saturn havia entrat a Escorpí, i clar, potser això ja feia que aquell dia tot fos una mica raru, més... no sé, especial?

Total, que entre una cosa i l'altra vem acabar començant passada la una de la matinada, dues hores de bolo: més de les tres, desmonta, carrega, tal, una copa, ei què tal... a les 05h20' a casa, i l'endemà que havíem quedat a les 12h por sortir cap a Olot...

Clar, jo feia dies que em llevava sense despartador, quan volia, tampoc massa tard, però sobre les 09h... i clar, normalment estava acostumat a dormir 8 ò 9 hores, o sigui que dormir-ne menys de 6, havent pres a més un gin-tònic, jo que en aquells dies a penes bevia res d'alcohol... pues deuni!

Vem pujar amb la furgo de l'Uri després de carregar tot el material, passar per la Mobba a buscar les guitarres del Maus, que estrenava el número de les guitarres, i vem arribar a Olot bastant tullidets, amb unes pintes de yonki que fèiem no devien passar massa desaparcebudes...

Però clar,és que estàvem guardant energia!

Potser si no haguéssim tingut bolo no hauríem semblat tan derrotats, perquè hauríem pogut utilitzar una porció superior de l'energia que ens quedava per saludar i relacionar-nos millor, però clar, tenint bolo a la tarda, després de dinar, ens convenia guardar tot lo possible pel moment de la veritat.

haha, ha llegado el momento de la verdad, chicos!!

En fin, ens vem fotre un bon plat de paella i el bolo va estar bestial, el número de les guitarres del Maus increïble, tot i que ell evidentment deia que havia sigut massa xandri, que encara li faltava molt de curru i tal, però bueno, lo que dèiem...

I nada, pel Sandaru de puta mare, la Eva molt guapa, com sempre, i ja ens esperaven amb la Olívia i la Marta, que estarien allà la majoria de diumenges. Sí, vem arribar una mica justots de temps perquè ens havíem trobat una cursa urbana i ple de carrers tallats, o sigui que venga, preprats per arrelar els nassos, que comença l'espectacle, i que sèpiguen que formarem un exercit de pallassos i pallasses que s'hi cagaran...!!

Va ser un bolo prou digne, menys de vint minutets d'animació mentre la quitxalla anava arribant, i cap a casa a dinar d'horeta, que a la tarda jugava el Barça amb el Madrid.
Van empatar a 2 i seguien a 8 pùnts.

Aquesta religió moderna del futbol em tenia impressionadíssim... 

sí, clar, ja havia arribat l'octubre, i denidó el planeta com anava explotant per moments...

després del #25S a Madrid havien seguit les concentracions a Neptuno, i quina coincidència que justament fos a una plaça amb el nom d'aquest déu i planeta, que també era molt important en el canvi d'era, perquè si bé era clar que els protagnistes del canvi eren Urà i Plutó, amb la seva famosa quadratura, també era cert que la influència del tercer planeta generacional, Neptú, amb la seva entrada a Peixos, ens estava afectant a tots d'allò més, i vinga espiritualitzar-nos i dixar-nos dur per la intuició...

mentrestant a Catalunya seguia la cortina de fum de les ereccions que havien desplegat per despistar de tot lo de les retallades i cabronades en general, i clar, ja hi començaven anar molt tot aquests demòcrates i catalans de tots tipus...

jo sabia que no podria votar, perquè el mateix sistema que organitzava lo de les eleccions era el que després li donava potestat a la policia per actuar amb violència i (lo més fort de tot) legitimitat.

i una puta merda!

per exemple, a Neptuno havien tornat a carregar indiscriminadament, fins i tot havien atacat al senyor aquell del bar que el primer dia havia impedit que els polis entressin al seu establiment, i clar, com que s'havia fet "conegut", a la que van veure que uns xavals hi anaven... pam, pim, pam! i vinga hòsties! 

i aquestes hòsties eren hòsties del sistema, de lo que s'anomenava en aquells temps "democràcia", tot i que realment no en tenia ja res, de democràcia, i cada cop hi hvai més gent que ho sabia i n'era plenament conscient... quina estafa, quina dictadura dels mercats més descarada!

van sortir els pressupostos i  lo que més havien retallat havia sigut Sanitat. 

increïble...

també va sortir el Follonero, el Jordi Évole, en un d'aquests programes, entrevistant a militars, caps de la policia i fins i tot al fillde puta del Felip Puig. Lo que molta gnet no sabia és que la noia que el Puig havia explicat en el reportatge que un dia se li havia acostat en un retaurant i l'havia increpat, la noia aquesta jo sabia qui era, i la coneixíem prou bé, però sembla ser que ella no volia que se sabés qui era... Vale. Lo raru és que fos un cas únic, o prou excepcional perquè el cabrón se'n recordés, jo m'havia penst que allà on anés s'ho trobaria, però clar, mai no se sap...

un altre dia vaig veure un altre documental, aquest era de l'Oliver Stone i era ell anant a entrevistar a l'Hugo Chávez, a l'Evo Morales, els Krichner, el Lula, el Correa d'Ecuador... em va agradar molt, sobretot perquè de cop tenies la oportunitat de veure aquests paios xerrant allà casa seva, tranquilament, i exolicant la seva manera de veure-ho i tal... 

hòstia, que fort quan de cop l'Oliver Stone, quan estan a Cuba, diu no sé què de que el Fidel li recorda a la història d'El Viejo y el Mar, perquè jo just me l'estava llegint, i quina coincidència, perquè a més va explicar com s'acabava el llibre, i clar, jo vaig pensar: " quina putada tu... o sigui, que guai que en parli just quan me l'estic llegint, perquè això vol dir que estic en el moment i el lloc que toca, com quan en una peli van dir que era 26/setembre i just aquell era el dia en que estàvem a la realitat; però al mateix temps vaia putada, tu, després de més de 35 anys sense saber com s'acabava el llibre, ja m'hagués pogut esperar un parell o tres de dies més, no...?" 

aquest destí, de cop, quines bromes tu...