dijous, 20 de setembre del 2012

Acabava de fotre la pixada nº 2500 de l'any.
Evidentment la xifra d'"amunt/avall" anava augmentant amb el pas dels mesos. Igual a l'acabar el gener hauria pogut dir "238 (2 amunt / 2 avall)", però estava segur que amb totes les vegades que m'havia descomtat, o al menys dubtat entre dues xifres, segur que en el moment que vaig fotre la 2500 hauria d'haver dit ja "2500 (10 amunt / 10 avall)".
O més.
Clar, però al mateix temps ja m'havia passat quan dubtava que havia decidit que quan dubtés diria "vale, ok, accepto el dubte, va, hi jugo una mica...", però només fins que prengués la decisió. Si decidia que eren 2496, eren 2496, però si acabava accedint al 2497 ja m'havia de quedar amb aquest número, i convençut fins a la mèdula.
Convençut, eh...
Convençut!
Ara, també és veritat que si l'últim cop que havia dubtat havia acabat deicidint a l'alça, em comprometia a tirar a la baixa en el pròxim dubte numèric que se m'aparegués en aquell exhaustiu recompte de pixades que estava duent a terme durant aquell 2012.

Crec que ja em trobava millor.
Vull dir, per exemple, de lo de l'accident del dia abans...
I és que em vaig quedar bastant afectat, clar, i no només pel susto de veure que hagués pogut anar a parar sota el cotxe aquell, sinó per les més que similituds amb el dia del Fàcil...
És que va ser una còpia exacta del mateix incident!
Al mateix lloc, el mateix efecte de frenar al notar que ve un cotxe, però relliscar i notar que vas cap a sota les rodes... Fua! Sort que vaig poder encongir les cames a temps! Cosa que el Fàcil, per desgràcia, no va poder fer...
El trobava a faltar molt, el Fàcil, a vegades hi havien dies que hi pensava  moltíssim i el sentia molt, i ben a prop...
Que fort perquè la Sipuca seguia fent bastant sovint lo de plantar-se allà al mig, mirant cap a sota la figuera, i flipant-s'ho ella sola un montón... I que fort un dia que va venir la Xete amb el seu gos, el Blitz, que era com una Lassie però jove, de 4 mesos, i més aviat a mi em va donar molta honda com de guineu grossa... Doncs de cop va el Blitz i s'apalanca allà al lloc on normalment es posava la Sipuca, que aquest dia estava espantada, amagada dins el test aquell rodó on tant li agradava posar-se, sobre la porta, i el Blitz allà parat mirant atentament cap a sota la figuera, al lloc on hi havia l'escultura i la sepultura del Facileirus, i jo que primer ja m'hi vaig fixar un moment, després no sé què, el gos s'aixeca i tal, i al cap d'un ratu el veig que s'hi torna a fotre i de cop, no només això, sinó que comença a bordar. A bordar!!
Uau!
El veien, oi? El sentien, el Fàcil, per allà passejant, oi?
Segur...

Va arribar la Lia, que estava entrenant per lo del Nepal, i aquella tarda, per exemple, havia baixat a peu al Condis de Montgat a comprar cafè, mantega i mermelada. Va dir que havia trigat només un minut més per pujar que per baixar, lo que estava molt bé, i això que a més a la tornada anava amb pes...

Jo aquella tarda havia estat llegint una mica, m'estava agradant molt el Martin Eden, i comque anava d'un escriptor vaig pensar que també a mi m'estava agradan t força escriure aquestes paraules que de tant en tant escribia. Me'n recordo també que aquell dia, mentre llegia allà a la finestra del final, havia pensat amb la diferència d'escriure directament a l'ordenyador, o en una llibreta normal. Perquè aquell dia m'hagués agradat també dibuixar una cosa que havia vist. Havia tirat la culilla del peta per la finestra, perquè era biodegradable, només tabac i paper, i tot i que les de cigarret normal intentava no tirar-les mai al terra, perquè els filtros aquests són lo pitjor de lo pitjor, resulta que les de peta sí que les tirava, per lo que ja he explicat de que eren biodegradables, o almenys això pensava jo i actuava en conseqüència... La qüestió és que la burilla va caure com sobre la tija d'una fulla que hi havia al terra i va quedar formant una forma, un dibuix que em va agradar molt, i vaig pensar en dibuixar-ho aquí, però clar, de seguida vaig pensar que seria difícil, que si hagués estat escribint a mà en una llibreta segurament hagués dibuixat el que vaig veure, però amb això de la modernitat aquesta, noia...
Sí, ja sé que hagués pogut fer-li una foto i penjar-la, o dibuixar-ho en un paper i escanejar-ho, o fins i tot intentar obrir unn programa de paint i provar de recrear la figura, però... no, no era aquesta la cosa.

La Sipuca va baixar del piano i va trepitjar unes notes a l'atzar.