Em vaig acabar el Martin Eden de Jack London, i la veritat és que em va agradar molt. Llavors vaig estar a punt de començar-me'n un que es deia Els Reis del Mambo Toquen Cançons d'Amor, però al final vaig enrecordar-me que feia temps que em volia re-pillar El viejo y el Mar, el clàssic de Hemingway, que me l'havia començat feia uns quants anys a l'hospital, quan havien operat a la Montse de no sé quina de les PT1 ò PT2, i per alguna cosa o casualitat d'aquelles no me l'havia arribat a acabar, cosa rara, perquè poques vegades ho feia, més aviat era del tipus de persones que acostumen a fer un esforç i acabar-se el llibre quan se l'han començat.
I que curiós, també, que justament aquest fos un dels llibres preferits de la gemma...

Pos venga doncs, a la barca!!

Menterstant ja havíem fet el primer Live Karaoke al Sarau 08911 de Badalona, i va molar molt.
De fet abans d'acabar el bolo ja ens havien contractat, i no per fer-ho un cop al mes, tal com s'havia comentat inicialment, sinó cada setmana a partir del 5/octubre i durant dos mesos, fins al 7/desembre.
De puta mare!
Feina fixa, fent algo que em molava, i al costat de casa... Genial!

Sí, el bolo va molar molt, nosaltres ens sentíem molt bé a l'escenari, i jo personament feia dies que no m'ho passava així de bé en un bolo de músic. Amb els Mabsutin, o qualsevol cosa de pallasso, sí, normalment ja em passava que acabava els bolos amb atac de riure i havent disfrutat molt, però quan feia de músic sempre em costava una mica més, havia d'estar més pendent de coses, més cerebral, i a vegades concentrat... Però el dia aquest del primer karaoke va ser tot el ratu de disfrute a tope, i de puta mare!

L'endemà vaig baixar a Barna, a la Mercè, que el Pau i els Gripaus feien el concert dels 40 gripaupaus, i justament el dia abans la Memi m'havia trucat dient que si volia anar-hi a passejar per allà de Follet i fer algunes accions i tal...
I tant!
Carta verde per sortir allà a fer el que vulgui, a ser com estigui, amb poc temps (per no dir gens) per preparar-ho gaire, o sigui atentos a los cambios y no os perdáis... bestial!

Vaig tornar a passar-m'ho de puta mare: vaig començar amb el gorro rosa del Dicàpnèip i la closca de Follet Tortuga, uns passejos i unes creuades de la corda que onejaven la Moon Ribas i l'Aina; després per la vella del fons del pou vaig fer venir la Mariàngels, que va improvisar un número de terror en el que tant ballava desmadrada en els subidóns com es quedava palplantada allà menjant un bocata de pa bimbo que ens havien donat de càtering... Vaig marxar d'escena amb el bigoti posat, i vaig preparar-me pel Doctor, perquè en Maus necessitava ajuda pel naixement de la Mini-guitarra, i aprofitant que anava amb la bata vem fer una inspecció d'en Pau amb el triòptic d'en Neil Harbisson, que s'havia convertit en cyber-follet i analitzava el so dels ulls i la pell del Pau per fer-li el D.I.U. (Document d'Identiat Univrsal). Llavors, per la dansa de la terra, la bata verda d'internat de la Gència i el punyal clavat al cap, amb la trompeta de joguina penjant del coll, i a ballar i ballar-la...

Total, un molt bon desface molt bo i molt real del moment per tota la improvització necessària que es va requerir en tot moment, i molt contents cap a casa...

Llavors també va ser el 25-S i deunidó la moguda que hi va hiaguer-hi, allà els fills de puta dels policies hostiant a tort i a dret per defensar la corrupta democràcia dels que es creien legitimats a utilitzar aquell tipus de violència física i emocional per mantenir-se en el poder i dir que l'actuació policial havia estat "proporcionada"
Su puta madre!
Van arribar a entrar a l'estació d'Atocha, van baixar a les andanes i es van fotre a disparar pilotes de goma per allà...
Molt sonats, molt... i totalment inadmissible...
Fins i tot els fatxes d'Antena-3 vaig veure que no podien no fer-se ressò del vídeo d'uns infiltrats que havia corregut bastant per internet, on es comprovava i demostrava una vegada més que els violents que iniciaven les provocacions per donar "motius" als polis per començar a carregar eren policies infiltrats entre la manifestació...

En fin, aquell dijous grisós vem veure El Nombre de la Rosa, que la Gemma no l'havia vist, i després una mica de berenar.
La temperatura ja havia començat a baixar una mica, i quedava menys d'una setmana perquè la Lia se n'anés cap al Nepal.

I tal!

Acabava de fotre la pixada nº 2500 de l'any.
Evidentment la xifra d'"amunt/avall" anava augmentant amb el pas dels mesos. Igual a l'acabar el gener hauria pogut dir "238 (2 amunt / 2 avall)", però estava segur que amb totes les vegades que m'havia descomtat, o al menys dubtat entre dues xifres, segur que en el moment que vaig fotre la 2500 hauria d'haver dit ja "2500 (10 amunt / 10 avall)".
O més.
Clar, però al mateix temps ja m'havia passat quan dubtava que havia decidit que quan dubtés diria "vale, ok, accepto el dubte, va, hi jugo una mica...", però només fins que prengués la decisió. Si decidia que eren 2496, eren 2496, però si acabava accedint al 2497 ja m'havia de quedar amb aquest número, i convençut fins a la mèdula.
Convençut, eh...
Convençut!
Ara, també és veritat que si l'últim cop que havia dubtat havia acabat deicidint a l'alça, em comprometia a tirar a la baixa en el pròxim dubte numèric que se m'aparegués en aquell exhaustiu recompte de pixades que estava duent a terme durant aquell 2012.

Crec que ja em trobava millor.
Vull dir, per exemple, de lo de l'accident del dia abans...
I és que em vaig quedar bastant afectat, clar, i no només pel susto de veure que hagués pogut anar a parar sota el cotxe aquell, sinó per les més que similituds amb el dia del Fàcil...
És que va ser una còpia exacta del mateix incident!
Al mateix lloc, el mateix efecte de frenar al notar que ve un cotxe, però relliscar i notar que vas cap a sota les rodes... Fua! Sort que vaig poder encongir les cames a temps! Cosa que el Fàcil, per desgràcia, no va poder fer...
El trobava a faltar molt, el Fàcil, a vegades hi havien dies que hi pensava  moltíssim i el sentia molt, i ben a prop...
Que fort perquè la Sipuca seguia fent bastant sovint lo de plantar-se allà al mig, mirant cap a sota la figuera, i flipant-s'ho ella sola un montón... I que fort un dia que va venir la Xete amb el seu gos, el Blitz, que era com una Lassie però jove, de 4 mesos, i més aviat a mi em va donar molta honda com de guineu grossa... Doncs de cop va el Blitz i s'apalanca allà al lloc on normalment es posava la Sipuca, que aquest dia estava espantada, amagada dins el test aquell rodó on tant li agradava posar-se, sobre la porta, i el Blitz allà parat mirant atentament cap a sota la figuera, al lloc on hi havia l'escultura i la sepultura del Facileirus, i jo que primer ja m'hi vaig fixar un moment, després no sé què, el gos s'aixeca i tal, i al cap d'un ratu el veig que s'hi torna a fotre i de cop, no només això, sinó que comença a bordar. A bordar!!
Uau!
El veien, oi? El sentien, el Fàcil, per allà passejant, oi?
Segur...

Va arribar la Lia, que estava entrenant per lo del Nepal, i aquella tarda, per exemple, havia baixat a peu al Condis de Montgat a comprar cafè, mantega i mermelada. Va dir que havia trigat només un minut més per pujar que per baixar, lo que estava molt bé, i això que a més a la tornada anava amb pes...

Jo aquella tarda havia estat llegint una mica, m'estava agradant molt el Martin Eden, i comque anava d'un escriptor vaig pensar que també a mi m'estava agradan t força escriure aquestes paraules que de tant en tant escribia. Me'n recordo també que aquell dia, mentre llegia allà a la finestra del final, havia pensat amb la diferència d'escriure directament a l'ordenyador, o en una llibreta normal. Perquè aquell dia m'hagués agradat també dibuixar una cosa que havia vist. Havia tirat la culilla del peta per la finestra, perquè era biodegradable, només tabac i paper, i tot i que les de cigarret normal intentava no tirar-les mai al terra, perquè els filtros aquests són lo pitjor de lo pitjor, resulta que les de peta sí que les tirava, per lo que ja he explicat de que eren biodegradables, o almenys això pensava jo i actuava en conseqüència... La qüestió és que la burilla va caure com sobre la tija d'una fulla que hi havia al terra i va quedar formant una forma, un dibuix que em va agradar molt, i vaig pensar en dibuixar-ho aquí, però clar, de seguida vaig pensar que seria difícil, que si hagués estat escribint a mà en una llibreta segurament hagués dibuixat el que vaig veure, però amb això de la modernitat aquesta, noia...
Sí, ja sé que hagués pogut fer-li una foto i penjar-la, o dibuixar-ho en un paper i escanejar-ho, o fins i tot intentar obrir unn programa de paint i provar de recrear la figura, però... no, no era aquesta la cosa.

La Sipuca va baixar del piano i va trepitjar unes notes a l'atzar.

joder!!
quin susto...
vaig tornar a néixer!

No feia ni mig any de lo del Fàcil, i aquell dimecres, de cop, l'escena es va repetir de forma gairebé idèntica. Jo havia sortit de Can Pau amb una coca cola de llauna, i vaig decidir baixar pel carrer del parque, i quan estava just a la cantonada aquella fatídica vaig veure (o sentir) un cotxe que arribava, o sigui que vaig frenar, però comque havia plogut una mica les bambes no es van clavar ni aturar ni res, al contrari, vaig relliscar i amb aquella sensació de que es para el món i tot va a una velocitat molt més lenta, com de càmera lenta, em vaig veure caient sota les rodes del cotxe vermell que sortia...

Per sort vaig poder aixecar les cames a temps i caure de cul, o d'esquena, parant el cop, pel que vaig poder saber després, amb el braç dret; i el cotxe, amb el conductor ben espantat, havia frenat prou lluny del meu cos...

però quin sustassu!!
mateix lloc, mateixa situació, perquè va ser ben igual que quan lo del Fàcil: vaig frenar, com ell havia fet, però la puta merda de rajoles aquestes de les voreres modernes no servien per res més que per relliscar...

No feia ni un quart d'hora del percance quan vaig escriure això, i encara em trobava en semi-estat de xoc, espantat i flipant bastant, perquè a més era el dia de la quadratura d'Urà i Plutó, la segona de les 7 que hi haurien fins al 2015

Vaig arribar a casa i em vaig fumar un piti mentre em prenia la coca cola, bastant impactat encara, potser blanc i tot, perquè m'havia com marejat i tot...

deunidó amb les quadratures...

Vaig aprofitar per matar un mosquit que no sé si em volia prendre algo o què, aquell matí ja m'havia carregat una aranya negra que havia trobat passejant per sobre els llençols quan vaig anar a fer el llit...

Respirava amb respiracions profundes intentant asserenar-me...

Quins cachalassus del destí... per un pelet de res m'havia anat de que no pgués arribar a casa i posar-me a escriure, ni dinar (tal com tenia previst fer al cap de poc) i després veure alguna peli abans d'assajar una mica lo del karaoke en un assaig informal a casa amb el Maus i la Lia... ni anar a veure el Barça, que jugava aquella nit al Camp Nou contra l'Spartak de Moscou en el primer partit de Champoions de la temporada...

Entremig havia sigut ja la Festa Major, i molt bé...
El Buzz va molar molt, jo ho vaig fer prou bé de presentador, i quina sonada la Gemma Liñan que de cop, en plena actuació, en ple concurs, va i em ciu (a mi!!) que estava una mica despistat... A mi!! que estava al seu equip, érem en el mateix bàndol tia... si vols fotre canya als concursants i fer el paper de borde, perfecte, i tant! si està de puta mare que algú faci aquest paper... però contra meu, atacar-me a mi, que estem al mateix barcu, en directe... doncs sí, em va tocar una mica, i vaig haver de fer ús d'una capacitat d'esforç terrible per sobre-posar-me i no plegar allà mateix. Què s'ha cregut aquesta tia! No sé com va la cosa en periodisme, però en el món en que jo em movia era evidentíssim que mai es feia algo així, atacar el company, i en directe, pel micro... quina sonada!
I pitjor va ser quan deprés de la mitja part, per cridar-me, va tornar a dir algo de que aquell dia no estava molt fi, i hasta va arribar a dir: "A veure si al final no cobraràs, avui..." O sigui: totalment inadmissible! què s'ha cregut! es va jugar molt sèriament la meva possible continuïtat o no en la presentació del concurs, perquè si hi ha algo que no accepto ni acceptaré de cap manera és que em diguin EN DIRECTE, I PEL MICRO que no cobraré un bolo que ja estic fent per la cara, sense cobrar! Si presentava el concurs ho feia per què volia, i em convidaven a sopar i unes birres, o sigui gràcies, però evidentment no cobrava, o sigui que no se t'acudeixi de fer-me ni una petita broma d'això, i encara menys en directe...

En fin, ja m'anava desfogant....
En global el concurs del buzz Tiana 2012, 4tªedició, va estar molt bé, i l'endemà també, els concerts i tal, Electric Gozzarella molt guai, díjeis, bailoteos i tal...

Deprés el diumenge vem descansar, i el dilluns, amb la Gemma, finalment vem marxar uns dies de vacances.
Ella havia estat currant tot l'agost, cada dia, i la veritat és que ho necessitàvem.... Però de cop resulta que el dimecres havia de tornar a ser a Barna, i envers de marxar fins dijous vem haver de fer només dilluns i dimarts, una nit fora: Pos vale! Si és intens, i aconseguim desfer el temps...
Vem anar a Setcases, on jo no havia estat des de feia més de 20 anys, quan hi 'nàvem de petits, i va molar molt! Ens Vem allotjar a Can Falera, que ara havia obert un hostal, i vem anar al prat, vem estar per allà, ens vem bannyar al riu, camí de carmbonera amunt, vem anar a dinar a can Musiques...

A Tiana encara quedava algun mosquit distret i en vaig pelar un altre abans de canviar de tema, de moment aquell dia portava ja tres morts (2 mosquits i una aranya) i un accident.

Quin susto!!
Ara que ja havia passat mitja horeta... sí, em començava a fer una mica de mal el braç, que al principi, amb l'impacte psicològic produït pels fets, ni me n'havia enterat, però ara notava el cop i les rascades...

Però me n'alegrava, clar, perquè realment hagués pogut ser molt pìtjor....
Havia tornat a tornar a néixer.

Bolazo al Pebre!
Tancament de temporada, dimecres després de la festa de fi d'istiu, tot a 1 €, rapejadors catalans i pallassos...
Vem fer 20 minutets de Mabsutin Fikum: entrada amb poró popó, inglès, música, halas music, i panxes. El púbico entusiasmado!

Estàvem al setembre del 2012 i estava passant...

La setmana abans havia sigut la primera setmana sencera sense bolos des de feia molt de temps, tot  i que l'absència de bolos no volia dir no currar, perquè precisament, comque el Jsu anava a tope entre els Gripaus i lo del Xesco, havíem hagut d'assajar el karaoke, tres únics assajos dues setmanes abans del bolo, però molt bona feina, Medley, temes de la llista, i venga...

deprés el dilluns vem tocar a Montgat amb les Susis, i...
bueno

hòstia, com hi anaven els mosquits! el dia abans me n'havia carregat 5 ò 6, i aquell matí de dijous estaven un altre cop tocant els ous tot el ratu, no n'havia pelat més que un a la dutxa, i tenia ganes de tornar-.me a tacar les mans de sang...
rasqui rasqui...

Hòstia, doncs que pesat el Piwi amb lo del tempo, tu...!
Vaig començar el bolo de Susis molt bé, flipant de que tot se sentís tan bé i disfrutant-lo, tenia un monitor per mi amb un envio personalitzat, res de compartir envíos de monitor, i clar, molava sentir-ho tot bé, els pitus allà, el Francesc i el David, que s'ho havien currat de puta mare venint dos dies a assajar i mirant-se els temes a casa, fent unes veus i preparant-s'ho...
I el Piwi, que no s'havia ni tan sols dignat a aparèixer en algun assaig, allà obsessionat amb que ens en anàvem enrere...
Pues igual sí, jo què sé!! i què!?! si ens en 'nem enrere, en en 'nem!
L'altra, la Susi, que de cop accepta cantar el Blue Jeans però la talla a la meitat, quan resulta que en els concerts que fèiem a Caldetes sí que els hi cantava tota, als pijos aquells... i aquí que hi havia tota la penyita i la gent del poble i tal, no els hi dóna ni la meitat del que podria... quina llàstima!
Bueno,. jo em vaig agobiar una miqueta, tota la segona meitat del bolo me la vaig passar més pendent de no marxar del tempo que de tocar i tocar bé i escoltar la música i sentir-la, que de fet és la manera de que tot camini i s'empasti i soni, no allà obsessionan-te amb mantenir un tempo cerebral que per altra banda debia estar mal donat s després no el manteníem...

En fin...

El bolo del Pebre sí que va molar, amb el locu del David de Premià per allà, i el Ferran del Cric i tot de penyita... Semblava que se suspendria, perquè de cop fotia un vent de la hòstia i amenaçava pluja, però què va... quan van acabar els raperos catalans vem sortir allà a tope, a donar-ho tot, i les xurris del públic flipant, igual que els xurris i els xiviterus, clar, i sobretot nosaltres, que ens ho vem passar de puta mare!

Ah, sí, em sona que un dia vaig veure ple de catalans...
manííífets!!
clar, jo no era catalanista, ni tant sols em considerava català, i no hi vaig anar pas a la mani aquella...
però si estava claríssim!!
el problema no és Espànya, són els diners! el capital, el sistema, i per suposat no vull ser un nou estat d'europa!
a la merda la puta Europa!
no sóc europeu, ni vull ser-ho, no sóc espanyol ni català, no hi crec, no us reconec països de merda!!
la vostra legalitat per mi no és legítima, i menys qunan tothom sap i veu clarament que imposeu les vostres voluntats a través de la violència, com ha vingut fent l'ésser humà durant els últims no sé quants segles...

us la confiteu amb patates la vostra europa, l'espanya recalcitrant, la merda de catalunya burgesa i la independència dels collons, com si aquesta fos una prioritat urgent!
a tomar pel cul!

"en este momento se están muriendo personas que nunca antes se habían muerto" - capítulo tres tantos

en fin...

Me'n recordo que m'havia acabat ja el llibre que em vaig llegir després d'acabar-me la saga de l'Ayla, i que bé, perquè era un llibre que em va deixar la Memi d'un escriptor africà, i potser si me l'hagués llegit en un altre moment m'hauria agradat més, però no em va entrar gaire bé, en aquell moment, i em va costar una mica...
En canvi ara anava amb el Martin Eden, i m'estava encantant...


De pixades?
Ui, sí, estava a 2418, o sigui moltes, i pensant amb anys ja no ho podia pensar

L'endemà hi havia el Buzz Tiana 2012, el programa de preguntes i respostes de Tiana, inclòs dins els actes oficials de la Festa Major de Tiana 2012.

pues vale, pos venga, jo iba a presentarlo, seguro...
Eliminatòria, quarts, semis, descans i final

Va arribar el setembre i semblava que s'haguessin posat d'acord amb la tardor meteorològica, perquè fotia un ventet que casi feia fred i tot... Semblava impossible que tres o quatre dies abans ens estiguéssim rostint amb la ola de calor i la puta xafogor...

M'havia despertat una mica emboirat, després de la Lluna Plena de Peixos, tant magnètica... La nit abans havíem estat al Casal, que feien l'Estiu Jazz, i va estar molt bé...

Jo em vaig llevar emboirat i vaig preparar-me l'equipatge i les coses del bolo de Señor Señor que teníem l'endemà a la Garrotxa, perquè marxàvem aquell mateix dia cap allà, per arribar bé, fer una mica de farreta i dormir allà i ja ser-hi...

Per cert que vaig fer recompte i havia superat tots els récords de pixades: 336 només al mes d'agost, lo que em donava una espectacular mitjana de 10,8387

ale!