Últim dia de l'any!!
Yeah, yeah!!

Vem estar de gira marathón, primer per les terres de Lleida, portant la paraula de Jisàs allà on els fidels ja l'esperen amb candaletes quan s'acosten dies de nadals...
Va molar molt, a l'Slàvia com sempre bestial, després del bolo quin munt d'specímens verds, especímens blaus, de dos caps, tres ulls, nas de trompeta... Molt posseïts desfilaven el Gomes i una deixeble que s'havia pillat, el pingüinaco del Batman fent-se passar pel Maestro Quiromántico, deixebles de discípulos, molta invocació i bona onda...

L'endemà cap a Guissona que en Joan, el Petit de ca l'Eril, ens esperava amb la seva família i el súper teatre de la gran mansión del Charlie...
Bolazo i gran estança, l'endemà ràpid cap a Barna, que teníem CAT, i el dissabte canvi de xip:

Cap a Ontinyent amb els Mabsutins!

Molta posséssion clar, sobretot amb el Necronomikón i el Nicromante, molt presents també amb el Poll Neverru tota l'estona; i dos bolazos bons amb piso franco incluído i todo bien y bestial...


Per fi, després de voltes i més voltes, tornava a estar a casa, descansant i preparant-me ja pel sopar i la festa de la nit.
Aquell any va caure en dilluns.
La Gemma havia hagut de baixar a barna per un assaig de lo de les pràctiques, i jo vaig aconseguir llevar-me prou tardet com per relaxar-me i meditar, o editar-me i conectar, per no dir conectar-me...

Duia 3552 pixades, i això ja s'acabava...
Quedaven poques hores de recompte i poques pixades per fotre, no sabia encara quin seria finalment el número escollit, però ja podia començar a intuïr per on aniria...

La cosa estava clara. l'Era d'Aquari havia aconseguit superar ja el 50% de les accions del planeta, l'era de Peixos seguiria present encara però ja en clara minoria i despareixent paulatinament a unes velocitats potser imperceptibles per la majoria de nosaltres...

No sabíem res del què faríem ni del que passaria, però estàvem contents de ser-hi, mentre hi érem, i amb ganes de seguir fotent-li, alliberant-nos i retrobant-nos, per aconseguir re-perdre`ns totalment del tot i no saber qui érem...

Vaig inflar els pulmons agafant aire i vaig suspirar.

M'havia agradat molt poder escriure de tant en tant durant tot l'any.
Ara que s'acabava potser ho trobaria a faltar, però m'alegrava haver aconseguit una mínima constància en la presència davant les tecles.
Necessitava acabar i llegir-me el que havia escrit, potser fins i tot fer-ne una còpia en paper per poder-m'ho llegir en l'ordre cronològic original, ja que a la internet apareixeria al revés, anant cap enrere, cosa que potser també podia ser un bon experiment...
Començar pel començament o pel final: era igual, estàvem invocats i érem de veritat.

Sí, me'n recordo...

Va ser el 2012, un bon any, un GRAN ANY!!
De míssions i sensacions...
De coses i momentons...

Gràcies 2012, gràcies any, gràcies a tu, Sol, i a tot el TOT de l'existència...

Vaig tornar a respirar profundament i, sense pensar-m'ho gaire ni re-llegir res per corregir, vaig apretar Publicar just després d'escirue aquest punt:

.

Nadal.
Ja havíem passat el famós dia 21/12/2012 i no es va acabar el món, però sí.
En tot cas jo havia notat clarament que sí, que ja s'havia acabat l'antic món, i ara em sentia de ple dins la nova era, amb tota la calma i el beneplácito necessari per sentir-nos tal qual...

El famós dia 21 havia sigut el solstici, just a les 12h12' i l'energia la vem notar.

Ja havíem començat la temporada de Nadales, després del bolo a Badalona amb la fundació Sique, on vem tocar un parell o tres de temes amb els xavals. El dijous 20 vem estrenar l'episodi 012: Ondipindínçoe! al CAT de Gràcia. Bolazo i molt contents, i l'endemà cap a Sant Celoni, on finalment el Bernat Fulgaroles ens havia aconseguit portar, al Celler, un espai petitó però d'aquells que de cop mola molt perquè t'has d'adaptar i mola molt...

El dissabte al matí vem anar a Premià de Dalt a explicar la història d'en Pimià, el Tió de Premià, i deunidó amb l'alt nivell de xandrisme que vem demostrar...
El moment culminant del bolo va ser quan el Joni, que ja ens havia fet partir de rissa amb un cavernícola molt bo, de cop quan anem al futuro surt vestit de carrer, com si estigués tot just muntant, o recollint, de Joni normal, preguntant que què fèiem ja vestits de bolo... Havíem tornat al present, però a feia una hora! GPS, GPS, GPS... Boníssim, jo em vaig petar de riure, bueno, la tieta, que és qui va venir a fer el bolou... el Paco...! Y su padre, su madre, y todos!!

El diumenge encara vaig tenir la ultra míssion de la plena de bingo de l'Agrupació Artística del Casal, aquí a la Sala Albéniz del Casal de Tiana. No sabia molt bé què fer i què no, tenia una aparició de 5 minuts, entre cartró i cartró, i en solitari... Mu vaig passar de puta mare! vaig sortir a fotr'em la corbata, vaig fer la Oració, empalmada amb l'atraco, gràcies al qual vaig poder reclutar dos rehénes, que van ser els voluntaris amb qui vem fer una quiniela de pedra tisora paper...

vaia risses, bones risses...

Mentrestant m'havia acabat ja els Cossacos i em vaig fundir amb dos dies Breakfast at Tiffany's, en una traducció al català que havien traduit com Desdajuni a Can Tiffany. Bé. em va agradar, i vaig anar per les Minas del Rey Salomón, que em va fer pensar amb la versió porno que podria fer-ne: Las Divas del Rey Sado Moi,o sigui jo...

o no tant jo, perquè aquesta era una de les coses que estava notant molt de la nova era: que ja no era tant Moi com fins aleshores, finalment estava aconseguint desfer-me'n amb sorprenent facilitat i entregar-me a un altre estat de re-conexió i disfrute...

Aquell dimarts de Nadal em vaig llevar cap a les 11h i algo, la Gemma havia baixat a Vilafranca el dia abans per cel·lebar allà la noche buena amb la seva family and friends, i tornava a la tarda, després del dinar de Nadal, per venir per primer cop primer cop al Privat, on actuàvem aquell dia a la nit, en el que s'havia convertit en un bolo ja mític i gran tradició del dia de Nadal.

I clar, l'endemà cap a l'Slàvia de les Borges Blanques, mini gira per les terres de l'Oeste, al teatre del Petit de ca l'Eril, a Guissona, i després encara teníem un altre CAT i el famós viatge a Ontinyent amb els Mabsutins...

Venga venga, marathón i venga!!

Gran venbinguda a la nova era,
ja hi érem i era una gran era!!

Érem 12 del 12 del 12.

A la nit no vaig dormir molt pla, sinó més aviat una mica intranquil, estranyet rar, i amb una mica de mal de panxa en alguns moments... La Gemma es va llevar d'hora, que se n'anava a lo de les pràctiques al Lliure, que ja havia començat, i jo vaig aprofitar per etrigassar-me una mica i dormir sense compassió fins que em donés la gana, que tenia ganes de descansar una mica més...

Em vaig llevar ja cap a les 11h i mitja o així, però que bé!

Perquè a més algú m'havia dit que el 12 /12/12 començava ja la fase bona de lo del 21/12, però a més el 12 era per un mateix, per anar-nos a trobar cada ú a ell mateix i estar amb nosaltres i re-flipa'ns-hi, i així ho vaig fer...

Els Cossacos ja m'estaven agradant molt, de cop va ser dir que eren un tolstóin i començar a agradar-me, ja estaven passant coses i l'Olenin hi anava bastant, molt posseït, i clar, un cop més em sentia identificat, com sempre passa amb els llibres que llegeixes i els seus personatges o protagonistes...

A la tarda teníem assaig de Nadales, el dia abans ja havíem fet la primera trobada i prou bé, un clàssic...

mentrestant l'estufa portava ja tres nits d'empalme, estava tirant molt bé i si a la nit li foties un bon topi l'endemà al matí encar hi havia una mica de brasetes i podies re-enganxar-lo.

Sí, me'n recordo, érem 12/12/12, i quina sensació de somni que sentia...

M'havia acabat ja Los Insaciables, que em va encantar moltíssim, i ara estava llegint-me els Cosacos, del Tolstoi, vaia toilstón!!

Lo que m'havia agradat molt de Los Insaciables era que entremig de la història del protagonista, el Jonas Cord, anava intercalant capítols amb la història d'altres personatges, com el Nevada Smith o la Rita Marlowe, i llavors molava molt perquè et donava molta sensació de... no sé, de que clar, molt de realisme amb la cosa de que cada ú té tota una història al darrere, la seva història...

boníssim!

De mentres havia sigut ja la Gran Final del Live Karaoke, que va molar molt, i al final va guanyar el Lagarto amb el seu Joselito: se n'aniria a Japó amb la seva filla, la Saula, o Shaula, com jo havia descobert que s'escrivia...

Un parèntesi de descans i venga que comencen les Nadales!

L'endamà teníem el primer assaig de "toma de contacto" a la casa alta, i ja en teníem ganes...

Havia repartit la contrassenya del twitter dels mortimers, i tant els Jsu com el Marci ja hi anaven bastant, sobretot le Jsu, que s'estava desfogant a gust...

Volia fotre'm aquella tarda a treballar amb lo del vídeo promocional de la colònia que tenia pensat llençar aquell nada, "éau de Moi"

No podia esperar més, vaig apretar Publicar i vaig començar a editar les imatges que havia gravat el dia abans...

Desembre del 2012!
uau...!!

De cop, just quan anava a posar-m'hi, es va trencar el mirall.
El gros, el del pati, que jo havia utilitzat per l'hort d'hivern, per fer-li arribar el sol, perquè sinó no li tocava gens...
me l'havia passat la Irene el dia que em vaig endur la prestatgeria, i quin bon ús allà instal·lat per reflexar la llum i l'energia del gran Sol, oh tu amo poderós i única divinitat entre tots els qui ens governem...

La veritat és que no va fer gaire soroll, quan va caure...; jo estava allà a l'habitació a punt de posar-me a fer coses, i de cop vaig sentir un jshflex! i de seguida vaig pensar que podia haver caigut, amb el vent que feia, i fins i tot vaig pensar que igual no havia rebentat... però si! Pobre il·lús, i tan que va rebentar...

Sí, coses que passaven...

Just acabava d'acabar la min-imarathón amb una prou bona sensació, potser cada dia una mica millor, dijous a Sant Sadurní més durillo, però després ja disfrute i venga...!

i començava l'últim mes de l'any!
ole!!
havia tancat el novembre amb un total de 3211, o sigui que la primera pixada del desembre va ser la 3212, just 1200 anys en el futur (si féssim el símil de pixades en anys, com el que jo havia estat fent, sobretot un temps enrere... També matrícules, clar, i hores quan encara no havia superat les 2359...)

Vaig escriure aquestes paraules quan en duia 3228, i tenia ganes ja d'acabar de veure com petava tot.

A la ONU van fer una votació i li van donar a Palestina la categoria d'Estat Observador, vien! deunidó, i encara gràcies, però és que clar, vaia descaru! vaia impunitat per fer lo que els hi donés la gana, aquest collons de nazis aliats amb els yankis, la Hillary Clinton defensant que no sé què, i els tios anar invadint, ocupant i colonitzaqnt espais... Com podia ser que la víctima es convertís en botxí tan fàcilment? com podia ser que un poble que havia patit tantes persecucions i salvatjades estigués fent ara el mateix tipus d'accions indiscriminades contra un altre poble d'humans...?

I els nord-koreanos a punt de provar uns cohets, el Baixar el Assad continuant amb la massacre, el president d'Egipte otorgant-se plens poders, i el Rajoy congelant les pensions, amb el vist i blau d'Europa, Brueseles aplaudeix les medidas tomadas, porque eran necesarias...

y su puta madre también!
puta Europa i Putu Occident!
a la mierda tu, que se coman sus países con patatas!
Nosaltres ja estàvem a punt d'estar totalment dins de la nostra pròpia realitat, amb reserves, però no federals ni alienígenes, no...

De les bones!!
y que se jodan esos locos!!