Doncs que fort perquè vaig arribar a les 1789 pixades just el dia 14 de juliol, que se celebrava lo de la Bastilla i tal... Feia dies que portava un autp-pique intern amb la cosa de que clar, m'estava llegint Los Refugios de Piedra, el 5è de l'Ayla i tal, i me'n recordo que quan anava per la pàgina 600 i algo m'estava acostant ja a les 1600 pixades, o sigui que traient l'1 de les 1000 podia auto-motivar-me, cosa que jo en un principi sempre havia tingut clar que volia evitar de totes totes... però de cop un dia llegia 20 ò 25 pàgines del tirón i em distanciava, potser em pensava que les pixades ja casi pillaven les pàgines però aquestes agafaven distància, fins que vaig deixar de llegir un dia a la pàgina 767, i quan a la tarda vaig tornar a pillar el llibre, just acabava de fotre la pixada 1767 de l'any...
Sí, pensava que ja em tenia, i que a partir d'aquí les pixades ja adelantarien definitivament les pàgines fins que m'hagués acabat el llibre, però es va posar interessant la cosa i estava fotent una apretada de puta mare, just me'n recordo que havia arribat ja a la pàgina 804 o així, mentre que de pixades anava tot just per la 1789, però era el dia de la Bastilla... i vaig pensar "quina conexió penya..."
Era ple istiu, els mosquits ja començaven a ser-hi bastatn, i mentre escribia això la Gemma estornudava estirada al llit, cansada com havia arribat de tot el dia a la feina, amb lo del Ferran Adrià al Palau Robert i tots els locus i piyulis que s'hi acostaven...
Quins atacs d'estornuts que pillava, la Gemma! i otro!
- Gemma, estàs bé? - li vaig preguntar jo.
- Mmmm... - va dir ella, just abans de sonar-se - Ai... guapo... amor... - i es va tornar a sonar fort.
- Guapa, t'estimo... - li vaig dir jo.
- Moi, jo també t'estimo molt...
Ole i ole i ole!
que los niños se van pa'l cole! y ole!
y ole!
L'endemà era diumenge i tenia poca cosa a fer, més que res descansar i sobretot intentar no sé què que ja ni m'en recordava, però que justament vaig pensar que igual no calia que la recordés tant com volia, perquè sinó encara acabaria convertint-me en un d'aquells racionals de merda, que jo ja no els aguantava ni els podia suportar més...
"Racionals!!" vaig pensar amb to d'insult, com quan el xaval de La Lengua de las Mariposa li diu ornitorrinco i no sé què més al seu professor aquell tan bo de Maestro...
Però estava content, això sí, tenia una bona sensació general i el canvi permanent de la cosa ja havia començat i estava entrant en una fase molt bona i prometedora que de ben segur que ens alliberaria imminentment de forma sublime i total i ens portaria a entendre i concebre les coses d'una nova manera encara poc coneguda i freqüentada només ocasionalment per alguns petits moments istriònics d'històries inconexes i irreverents que ens podien fer sentir com volguéssim en cada moment...
Sí, pensava que ja em tenia, i que a partir d'aquí les pixades ja adelantarien definitivament les pàgines fins que m'hagués acabat el llibre, però es va posar interessant la cosa i estava fotent una apretada de puta mare, just me'n recordo que havia arribat ja a la pàgina 804 o així, mentre que de pixades anava tot just per la 1789, però era el dia de la Bastilla... i vaig pensar "quina conexió penya..."
Era ple istiu, els mosquits ja començaven a ser-hi bastatn, i mentre escribia això la Gemma estornudava estirada al llit, cansada com havia arribat de tot el dia a la feina, amb lo del Ferran Adrià al Palau Robert i tots els locus i piyulis que s'hi acostaven...
Quins atacs d'estornuts que pillava, la Gemma! i otro!
- Gemma, estàs bé? - li vaig preguntar jo.
- Mmmm... - va dir ella, just abans de sonar-se - Ai... guapo... amor... - i es va tornar a sonar fort.
- Guapa, t'estimo... - li vaig dir jo.
- Moi, jo també t'estimo molt...
Ole i ole i ole!
que los niños se van pa'l cole! y ole!
y ole!
L'endemà era diumenge i tenia poca cosa a fer, més que res descansar i sobretot intentar no sé què que ja ni m'en recordava, però que justament vaig pensar que igual no calia que la recordés tant com volia, perquè sinó encara acabaria convertint-me en un d'aquells racionals de merda, que jo ja no els aguantava ni els podia suportar més...
"Racionals!!" vaig pensar amb to d'insult, com quan el xaval de La Lengua de las Mariposa li diu ornitorrinco i no sé què més al seu professor aquell tan bo de Maestro...
Però estava content, això sí, tenia una bona sensació general i el canvi permanent de la cosa ja havia començat i estava entrant en una fase molt bona i prometedora que de ben segur que ens alliberaria imminentment de forma sublime i total i ens portaria a entendre i concebre les coses d'una nova manera encara poc coneguda i freqüentada només ocasionalment per alguns petits moments istriònics d'històries inconexes i irreverents que ens podien fer sentir com volguéssim en cada moment...