Vaig arribar al 2013...
sí, me'n recordo...
vivint al 2012
dilluns, 31 de desembre del 2012
Últim dia de l'any!!
Yeah, yeah!!
Vem estar de gira marathón, primer per les terres de Lleida, portant la paraula de Jisàs allà on els fidels ja l'esperen amb candaletes quan s'acosten dies de nadals...
Va molar molt, a l'Slàvia com sempre bestial, després del bolo quin munt d'specímens verds, especímens blaus, de dos caps, tres ulls, nas de trompeta... Molt posseïts desfilaven el Gomes i una deixeble que s'havia pillat, el pingüinaco del Batman fent-se passar pel Maestro Quiromántico, deixebles de discípulos, molta invocació i bona onda...
L'endemà cap a Guissona que en Joan, el Petit de ca l'Eril, ens esperava amb la seva família i el súper teatre de la gran mansión del Charlie...
Bolazo i gran estança, l'endemà ràpid cap a Barna, que teníem CAT, i el dissabte canvi de xip:
Cap a Ontinyent amb els Mabsutins!
Molta posséssion clar, sobretot amb el Necronomikón i el Nicromante, molt presents també amb el Poll Neverru tota l'estona; i dos bolazos bons amb piso franco incluído i todo bien y bestial...
Per fi, després de voltes i més voltes, tornava a estar a casa, descansant i preparant-me ja pel sopar i la festa de la nit.
Aquell any va caure en dilluns.
La Gemma havia hagut de baixar a barna per un assaig de lo de les pràctiques, i jo vaig aconseguir llevar-me prou tardet com per relaxar-me i meditar, o editar-me i conectar, per no dir conectar-me...
Duia 3552 pixades, i això ja s'acabava...
Quedaven poques hores de recompte i poques pixades per fotre, no sabia encara quin seria finalment el número escollit, però ja podia començar a intuïr per on aniria...
La cosa estava clara. l'Era d'Aquari havia aconseguit superar ja el 50% de les accions del planeta, l'era de Peixos seguiria present encara però ja en clara minoria i despareixent paulatinament a unes velocitats potser imperceptibles per la majoria de nosaltres...
No sabíem res del què faríem ni del que passaria, però estàvem contents de ser-hi, mentre hi érem, i amb ganes de seguir fotent-li, alliberant-nos i retrobant-nos, per aconseguir re-perdre`ns totalment del tot i no saber qui érem...
Vaig inflar els pulmons agafant aire i vaig suspirar.
M'havia agradat molt poder escriure de tant en tant durant tot l'any.
Ara que s'acabava potser ho trobaria a faltar, però m'alegrava haver aconseguit una mínima constància en la presència davant les tecles.
Necessitava acabar i llegir-me el que havia escrit, potser fins i tot fer-ne una còpia en paper per poder-m'ho llegir en l'ordre cronològic original, ja que a la internet apareixeria al revés, anant cap enrere, cosa que potser també podia ser un bon experiment...
Començar pel començament o pel final: era igual, estàvem invocats i érem de veritat.
Sí, me'n recordo...
Va ser el 2012, un bon any, un GRAN ANY!!
De míssions i sensacions...
De coses i momentons...
Gràcies 2012, gràcies any, gràcies a tu, Sol, i a tot el TOT de l'existència...
Vaig tornar a respirar profundament i, sense pensar-m'ho gaire ni re-llegir res per corregir, vaig apretar Publicar just després d'escirue aquest punt:
.
Yeah, yeah!!
Vem estar de gira marathón, primer per les terres de Lleida, portant la paraula de Jisàs allà on els fidels ja l'esperen amb candaletes quan s'acosten dies de nadals...
Va molar molt, a l'Slàvia com sempre bestial, després del bolo quin munt d'specímens verds, especímens blaus, de dos caps, tres ulls, nas de trompeta... Molt posseïts desfilaven el Gomes i una deixeble que s'havia pillat, el pingüinaco del Batman fent-se passar pel Maestro Quiromántico, deixebles de discípulos, molta invocació i bona onda...
L'endemà cap a Guissona que en Joan, el Petit de ca l'Eril, ens esperava amb la seva família i el súper teatre de la gran mansión del Charlie...
Bolazo i gran estança, l'endemà ràpid cap a Barna, que teníem CAT, i el dissabte canvi de xip:
Cap a Ontinyent amb els Mabsutins!
Molta posséssion clar, sobretot amb el Necronomikón i el Nicromante, molt presents també amb el Poll Neverru tota l'estona; i dos bolazos bons amb piso franco incluído i todo bien y bestial...
Per fi, després de voltes i més voltes, tornava a estar a casa, descansant i preparant-me ja pel sopar i la festa de la nit.
Aquell any va caure en dilluns.
La Gemma havia hagut de baixar a barna per un assaig de lo de les pràctiques, i jo vaig aconseguir llevar-me prou tardet com per relaxar-me i meditar, o editar-me i conectar, per no dir conectar-me...
Duia 3552 pixades, i això ja s'acabava...
Quedaven poques hores de recompte i poques pixades per fotre, no sabia encara quin seria finalment el número escollit, però ja podia començar a intuïr per on aniria...
La cosa estava clara. l'Era d'Aquari havia aconseguit superar ja el 50% de les accions del planeta, l'era de Peixos seguiria present encara però ja en clara minoria i despareixent paulatinament a unes velocitats potser imperceptibles per la majoria de nosaltres...
No sabíem res del què faríem ni del que passaria, però estàvem contents de ser-hi, mentre hi érem, i amb ganes de seguir fotent-li, alliberant-nos i retrobant-nos, per aconseguir re-perdre`ns totalment del tot i no saber qui érem...
Vaig inflar els pulmons agafant aire i vaig suspirar.
M'havia agradat molt poder escriure de tant en tant durant tot l'any.
Ara que s'acabava potser ho trobaria a faltar, però m'alegrava haver aconseguit una mínima constància en la presència davant les tecles.
Necessitava acabar i llegir-me el que havia escrit, potser fins i tot fer-ne una còpia en paper per poder-m'ho llegir en l'ordre cronològic original, ja que a la internet apareixeria al revés, anant cap enrere, cosa que potser també podia ser un bon experiment...
Començar pel començament o pel final: era igual, estàvem invocats i érem de veritat.
Sí, me'n recordo...
Va ser el 2012, un bon any, un GRAN ANY!!
De míssions i sensacions...
De coses i momentons...
Gràcies 2012, gràcies any, gràcies a tu, Sol, i a tot el TOT de l'existència...
Vaig tornar a respirar profundament i, sense pensar-m'ho gaire ni re-llegir res per corregir, vaig apretar Publicar just després d'escirue aquest punt:
.
dimarts, 25 de desembre del 2012
Nadal.
Ja havíem passat el famós dia 21/12/2012 i no es va acabar el món, però sí.
En tot cas jo havia notat clarament que sí, que ja s'havia acabat l'antic món, i ara em sentia de ple dins la nova era, amb tota la calma i el beneplácito necessari per sentir-nos tal qual...
El famós dia 21 havia sigut el solstici, just a les 12h12' i l'energia la vem notar.
Ja havíem començat la temporada de Nadales, després del bolo a Badalona amb la fundació Sique, on vem tocar un parell o tres de temes amb els xavals. El dijous 20 vem estrenar l'episodi 012: Ondipindínçoe! al CAT de Gràcia. Bolazo i molt contents, i l'endemà cap a Sant Celoni, on finalment el Bernat Fulgaroles ens havia aconseguit portar, al Celler, un espai petitó però d'aquells que de cop mola molt perquè t'has d'adaptar i mola molt...
El dissabte al matí vem anar a Premià de Dalt a explicar la història d'en Pimià, el Tió de Premià, i deunidó amb l'alt nivell de xandrisme que vem demostrar...
El moment culminant del bolo va ser quan el Joni, que ja ens havia fet partir de rissa amb un cavernícola molt bo, de cop quan anem al futuro surt vestit de carrer, com si estigués tot just muntant, o recollint, de Joni normal, preguntant que què fèiem ja vestits de bolo... Havíem tornat al present, però a feia una hora! GPS, GPS, GPS... Boníssim, jo em vaig petar de riure, bueno, la tieta, que és qui va venir a fer el bolou... el Paco...! Y su padre, su madre, y todos!!
El diumenge encara vaig tenir la ultra míssion de la plena de bingo de l'Agrupació Artística del Casal, aquí a la Sala Albéniz del Casal de Tiana. No sabia molt bé què fer i què no, tenia una aparició de 5 minuts, entre cartró i cartró, i en solitari... Mu vaig passar de puta mare! vaig sortir a fotr'em la corbata, vaig fer la Oració, empalmada amb l'atraco, gràcies al qual vaig poder reclutar dos rehénes, que van ser els voluntaris amb qui vem fer una quiniela de pedra tisora paper...
vaia risses, bones risses...
Mentrestant m'havia acabat ja els Cossacos i em vaig fundir amb dos dies Breakfast at Tiffany's, en una traducció al català que havien traduit com Desdajuni a Can Tiffany. Bé. em va agradar, i vaig anar per les Minas del Rey Salomón, que em va fer pensar amb la versió porno que podria fer-ne: Las Divas del Rey Sado Moi,o sigui jo...
o no tant jo, perquè aquesta era una de les coses que estava notant molt de la nova era: que ja no era tant Moi com fins aleshores, finalment estava aconseguint desfer-me'n amb sorprenent facilitat i entregar-me a un altre estat de re-conexió i disfrute...
Aquell dimarts de Nadal em vaig llevar cap a les 11h i algo, la Gemma havia baixat a Vilafranca el dia abans per cel·lebar allà la noche buena amb la seva family and friends, i tornava a la tarda, després del dinar de Nadal, per venir per primer cop primer cop al Privat, on actuàvem aquell dia a la nit, en el que s'havia convertit en un bolo ja mític i gran tradició del dia de Nadal.
I clar, l'endemà cap a l'Slàvia de les Borges Blanques, mini gira per les terres de l'Oeste, al teatre del Petit de ca l'Eril, a Guissona, i després encara teníem un altre CAT i el famós viatge a Ontinyent amb els Mabsutins...
Venga venga, marathón i venga!!
Gran venbinguda a la nova era,
ja hi érem i era una gran era!!
Ja havíem passat el famós dia 21/12/2012 i no es va acabar el món, però sí.
En tot cas jo havia notat clarament que sí, que ja s'havia acabat l'antic món, i ara em sentia de ple dins la nova era, amb tota la calma i el beneplácito necessari per sentir-nos tal qual...
El famós dia 21 havia sigut el solstici, just a les 12h12' i l'energia la vem notar.
Ja havíem començat la temporada de Nadales, després del bolo a Badalona amb la fundació Sique, on vem tocar un parell o tres de temes amb els xavals. El dijous 20 vem estrenar l'episodi 012: Ondipindínçoe! al CAT de Gràcia. Bolazo i molt contents, i l'endemà cap a Sant Celoni, on finalment el Bernat Fulgaroles ens havia aconseguit portar, al Celler, un espai petitó però d'aquells que de cop mola molt perquè t'has d'adaptar i mola molt...
El dissabte al matí vem anar a Premià de Dalt a explicar la història d'en Pimià, el Tió de Premià, i deunidó amb l'alt nivell de xandrisme que vem demostrar...
El moment culminant del bolo va ser quan el Joni, que ja ens havia fet partir de rissa amb un cavernícola molt bo, de cop quan anem al futuro surt vestit de carrer, com si estigués tot just muntant, o recollint, de Joni normal, preguntant que què fèiem ja vestits de bolo... Havíem tornat al present, però a feia una hora! GPS, GPS, GPS... Boníssim, jo em vaig petar de riure, bueno, la tieta, que és qui va venir a fer el bolou... el Paco...! Y su padre, su madre, y todos!!
El diumenge encara vaig tenir la ultra míssion de la plena de bingo de l'Agrupació Artística del Casal, aquí a la Sala Albéniz del Casal de Tiana. No sabia molt bé què fer i què no, tenia una aparició de 5 minuts, entre cartró i cartró, i en solitari... Mu vaig passar de puta mare! vaig sortir a fotr'em la corbata, vaig fer la Oració, empalmada amb l'atraco, gràcies al qual vaig poder reclutar dos rehénes, que van ser els voluntaris amb qui vem fer una quiniela de pedra tisora paper...
vaia risses, bones risses...
Mentrestant m'havia acabat ja els Cossacos i em vaig fundir amb dos dies Breakfast at Tiffany's, en una traducció al català que havien traduit com Desdajuni a Can Tiffany. Bé. em va agradar, i vaig anar per les Minas del Rey Salomón, que em va fer pensar amb la versió porno que podria fer-ne: Las Divas del Rey Sado Moi,o sigui jo...
o no tant jo, perquè aquesta era una de les coses que estava notant molt de la nova era: que ja no era tant Moi com fins aleshores, finalment estava aconseguint desfer-me'n amb sorprenent facilitat i entregar-me a un altre estat de re-conexió i disfrute...
Aquell dimarts de Nadal em vaig llevar cap a les 11h i algo, la Gemma havia baixat a Vilafranca el dia abans per cel·lebar allà la noche buena amb la seva family and friends, i tornava a la tarda, després del dinar de Nadal, per venir per primer cop primer cop al Privat, on actuàvem aquell dia a la nit, en el que s'havia convertit en un bolo ja mític i gran tradició del dia de Nadal.
I clar, l'endemà cap a l'Slàvia de les Borges Blanques, mini gira per les terres de l'Oeste, al teatre del Petit de ca l'Eril, a Guissona, i després encara teníem un altre CAT i el famós viatge a Ontinyent amb els Mabsutins...
Venga venga, marathón i venga!!
Gran venbinguda a la nova era,
ja hi érem i era una gran era!!
dimecres, 12 de desembre del 2012
Érem 12 del 12 del 12.
A la nit no vaig dormir molt pla, sinó més aviat una mica intranquil, estranyet rar, i amb una mica de mal de panxa en alguns moments... La Gemma es va llevar d'hora, que se n'anava a lo de les pràctiques al Lliure, que ja havia començat, i jo vaig aprofitar per etrigassar-me una mica i dormir sense compassió fins que em donés la gana, que tenia ganes de descansar una mica més...
Em vaig llevar ja cap a les 11h i mitja o així, però que bé!
Perquè a més algú m'havia dit que el 12 /12/12 començava ja la fase bona de lo del 21/12, però a més el 12 era per un mateix, per anar-nos a trobar cada ú a ell mateix i estar amb nosaltres i re-flipa'ns-hi, i així ho vaig fer...
Els Cossacos ja m'estaven agradant molt, de cop va ser dir que eren un tolstóin i començar a agradar-me, ja estaven passant coses i l'Olenin hi anava bastant, molt posseït, i clar, un cop més em sentia identificat, com sempre passa amb els llibres que llegeixes i els seus personatges o protagonistes...
A la tarda teníem assaig de Nadales, el dia abans ja havíem fet la primera trobada i prou bé, un clàssic...
mentrestant l'estufa portava ja tres nits d'empalme, estava tirant molt bé i si a la nit li foties un bon topi l'endemà al matí encar hi havia una mica de brasetes i podies re-enganxar-lo.
Sí, me'n recordo, érem 12/12/12, i quina sensació de somni que sentia...
A la nit no vaig dormir molt pla, sinó més aviat una mica intranquil, estranyet rar, i amb una mica de mal de panxa en alguns moments... La Gemma es va llevar d'hora, que se n'anava a lo de les pràctiques al Lliure, que ja havia començat, i jo vaig aprofitar per etrigassar-me una mica i dormir sense compassió fins que em donés la gana, que tenia ganes de descansar una mica més...
Em vaig llevar ja cap a les 11h i mitja o així, però que bé!
Perquè a més algú m'havia dit que el 12 /12/12 començava ja la fase bona de lo del 21/12, però a més el 12 era per un mateix, per anar-nos a trobar cada ú a ell mateix i estar amb nosaltres i re-flipa'ns-hi, i així ho vaig fer...
Els Cossacos ja m'estaven agradant molt, de cop va ser dir que eren un tolstóin i començar a agradar-me, ja estaven passant coses i l'Olenin hi anava bastant, molt posseït, i clar, un cop més em sentia identificat, com sempre passa amb els llibres que llegeixes i els seus personatges o protagonistes...
A la tarda teníem assaig de Nadales, el dia abans ja havíem fet la primera trobada i prou bé, un clàssic...
mentrestant l'estufa portava ja tres nits d'empalme, estava tirant molt bé i si a la nit li foties un bon topi l'endemà al matí encar hi havia una mica de brasetes i podies re-enganxar-lo.
Sí, me'n recordo, érem 12/12/12, i quina sensació de somni que sentia...
dilluns, 10 de desembre del 2012
M'havia acabat ja Los Insaciables, que em va encantar moltíssim, i ara estava llegint-me els Cosacos, del Tolstoi, vaia toilstón!!
Lo que m'havia agradat molt de Los Insaciables era que entremig de la història del protagonista, el Jonas Cord, anava intercalant capítols amb la història d'altres personatges, com el Nevada Smith o la Rita Marlowe, i llavors molava molt perquè et donava molta sensació de... no sé, de que clar, molt de realisme amb la cosa de que cada ú té tota una història al darrere, la seva història...
boníssim!
De mentres havia sigut ja la Gran Final del Live Karaoke, que va molar molt, i al final va guanyar el Lagarto amb el seu Joselito: se n'aniria a Japó amb la seva filla, la Saula, o Shaula, com jo havia descobert que s'escrivia...
Un parèntesi de descans i venga que comencen les Nadales!
L'endamà teníem el primer assaig de "toma de contacto" a la casa alta, i ja en teníem ganes...
Havia repartit la contrassenya del twitter dels mortimers, i tant els Jsu com el Marci ja hi anaven bastant, sobretot le Jsu, que s'estava desfogant a gust...
Volia fotre'm aquella tarda a treballar amb lo del vídeo promocional de la colònia que tenia pensat llençar aquell nada, "éau de Moi"
No podia esperar més, vaig apretar Publicar i vaig començar a editar les imatges que havia gravat el dia abans...
Lo que m'havia agradat molt de Los Insaciables era que entremig de la història del protagonista, el Jonas Cord, anava intercalant capítols amb la història d'altres personatges, com el Nevada Smith o la Rita Marlowe, i llavors molava molt perquè et donava molta sensació de... no sé, de que clar, molt de realisme amb la cosa de que cada ú té tota una història al darrere, la seva història...
boníssim!
De mentres havia sigut ja la Gran Final del Live Karaoke, que va molar molt, i al final va guanyar el Lagarto amb el seu Joselito: se n'aniria a Japó amb la seva filla, la Saula, o Shaula, com jo havia descobert que s'escrivia...
Un parèntesi de descans i venga que comencen les Nadales!
L'endamà teníem el primer assaig de "toma de contacto" a la casa alta, i ja en teníem ganes...
Havia repartit la contrassenya del twitter dels mortimers, i tant els Jsu com el Marci ja hi anaven bastant, sobretot le Jsu, que s'estava desfogant a gust...
Volia fotre'm aquella tarda a treballar amb lo del vídeo promocional de la colònia que tenia pensat llençar aquell nada, "éau de Moi"
No podia esperar més, vaig apretar Publicar i vaig començar a editar les imatges que havia gravat el dia abans...
diumenge, 2 de desembre del 2012
Desembre del 2012!
uau...!!
De cop, just quan anava a posar-m'hi, es va trencar el mirall.
El gros, el del pati, que jo havia utilitzat per l'hort d'hivern, per fer-li arribar el sol, perquè sinó no li tocava gens...
me l'havia passat la Irene el dia que em vaig endur la prestatgeria, i quin bon ús allà instal·lat per reflexar la llum i l'energia del gran Sol, oh tu amo poderós i única divinitat entre tots els qui ens governem...
La veritat és que no va fer gaire soroll, quan va caure...; jo estava allà a l'habitació a punt de posar-me a fer coses, i de cop vaig sentir un jshflex! i de seguida vaig pensar que podia haver caigut, amb el vent que feia, i fins i tot vaig pensar que igual no havia rebentat... però si! Pobre il·lús, i tan que va rebentar...
Sí, coses que passaven...
Just acabava d'acabar la min-imarathón amb una prou bona sensació, potser cada dia una mica millor, dijous a Sant Sadurní més durillo, però després ja disfrute i venga...!
i començava l'últim mes de l'any!
ole!!
havia tancat el novembre amb un total de 3211, o sigui que la primera pixada del desembre va ser la 3212, just 1200 anys en el futur (si féssim el símil de pixades en anys, com el que jo havia estat fent, sobretot un temps enrere... També matrícules, clar, i hores quan encara no havia superat les 2359...)
Vaig escriure aquestes paraules quan en duia 3228, i tenia ganes ja d'acabar de veure com petava tot.
A la ONU van fer una votació i li van donar a Palestina la categoria d'Estat Observador, vien! deunidó, i encara gràcies, però és que clar, vaia descaru! vaia impunitat per fer lo que els hi donés la gana, aquest collons de nazis aliats amb els yankis, la Hillary Clinton defensant que no sé què, i els tios anar invadint, ocupant i colonitzaqnt espais... Com podia ser que la víctima es convertís en botxí tan fàcilment? com podia ser que un poble que havia patit tantes persecucions i salvatjades estigués fent ara el mateix tipus d'accions indiscriminades contra un altre poble d'humans...?
I els nord-koreanos a punt de provar uns cohets, el Baixar el Assad continuant amb la massacre, el president d'Egipte otorgant-se plens poders, i el Rajoy congelant les pensions, amb el vist i blau d'Europa, Brueseles aplaudeix les medidas tomadas, porque eran necesarias...
y su puta madre también!
puta Europa i Putu Occident!
a la mierda tu, que se coman sus países con patatas!
Nosaltres ja estàvem a punt d'estar totalment dins de la nostra pròpia realitat, amb reserves, però no federals ni alienígenes, no...
De les bones!!
y que se jodan esos locos!!
uau...!!
De cop, just quan anava a posar-m'hi, es va trencar el mirall.
El gros, el del pati, que jo havia utilitzat per l'hort d'hivern, per fer-li arribar el sol, perquè sinó no li tocava gens...
me l'havia passat la Irene el dia que em vaig endur la prestatgeria, i quin bon ús allà instal·lat per reflexar la llum i l'energia del gran Sol, oh tu amo poderós i única divinitat entre tots els qui ens governem...
La veritat és que no va fer gaire soroll, quan va caure...; jo estava allà a l'habitació a punt de posar-me a fer coses, i de cop vaig sentir un jshflex! i de seguida vaig pensar que podia haver caigut, amb el vent que feia, i fins i tot vaig pensar que igual no havia rebentat... però si! Pobre il·lús, i tan que va rebentar...
Sí, coses que passaven...
Just acabava d'acabar la min-imarathón amb una prou bona sensació, potser cada dia una mica millor, dijous a Sant Sadurní més durillo, però després ja disfrute i venga...!
i començava l'últim mes de l'any!
ole!!
havia tancat el novembre amb un total de 3211, o sigui que la primera pixada del desembre va ser la 3212, just 1200 anys en el futur (si féssim el símil de pixades en anys, com el que jo havia estat fent, sobretot un temps enrere... També matrícules, clar, i hores quan encara no havia superat les 2359...)
Vaig escriure aquestes paraules quan en duia 3228, i tenia ganes ja d'acabar de veure com petava tot.
A la ONU van fer una votació i li van donar a Palestina la categoria d'Estat Observador, vien! deunidó, i encara gràcies, però és que clar, vaia descaru! vaia impunitat per fer lo que els hi donés la gana, aquest collons de nazis aliats amb els yankis, la Hillary Clinton defensant que no sé què, i els tios anar invadint, ocupant i colonitzaqnt espais... Com podia ser que la víctima es convertís en botxí tan fàcilment? com podia ser que un poble que havia patit tantes persecucions i salvatjades estigués fent ara el mateix tipus d'accions indiscriminades contra un altre poble d'humans...?
I els nord-koreanos a punt de provar uns cohets, el Baixar el Assad continuant amb la massacre, el president d'Egipte otorgant-se plens poders, i el Rajoy congelant les pensions, amb el vist i blau d'Europa, Brueseles aplaudeix les medidas tomadas, porque eran necesarias...
y su puta madre también!
puta Europa i Putu Occident!
a la mierda tu, que se coman sus países con patatas!
Nosaltres ja estàvem a punt d'estar totalment dins de la nostra pròpia realitat, amb reserves, però no federals ni alienígenes, no...
De les bones!!
y que se jodan esos locos!!
dilluns, 26 de novembre del 2012
Ja hi anava molt amb "Los Insaciables", m'estava encantant.
Podia fer les coses d'una altra manera...
I m'agradava.
Podia fer-ho a poc a poc i en silenci, mirant, fixant-m'hi bé; i sí, m'agradava fer-ho així...
Vem estar dinant a la muntanya, a ca la Montse Cots, la lluca, la Montse lluca; o sigui: a Vallcirera, on també hi vivia la Ona, Lady Pain from Hell, que s'havia instal·lat allà una rulot, i a més aquell finde havia baixat el Lluc i estava també per allà... Llavors aquell diujmenge vem fer dinar allà amb uns rovellons de la hòstia que havien portat l'Abel i la Jas de les seves terres a la Catalunya central, i clar, molt contents tots nosaltres allà, la Lia encara mig aquí mig al Nepal, la Judith i la Montse amb bastanta abducció, la Gemma i jo molt contents...
Va molar molt quan el Lluc va explicar lo de que algun cop havia abandonat el cos i controlat els somnis conscientment, mig adormit i mig despert...
Lo més bo d'aquells dies era que estàvem canviant la manera de riure, ho havíem notat clarament: estàvem canviant el riure...
Hòstia!
per cert...
Després va haver-hi el dia que el desgraciat del Felip Puig havia de venir a Tiana, en un acte de campanya de CiU, i nosaltres que ens en vem enterar vem dir-ho pel facebook, i amb menys de 24 hores va córrer bastant la notícia i les ganes d'esperar-lo amb unes cassoles i uns parxes de pirata a l'ull, en solidaritat amb l'Esther, la noia que havia perdut un ull feia uns dies pels disparos de bales de goma per part dels putus mossos d'esquadra, capitanejats pel violent del FelipPuig...
Evidentment no crèiem que es montés massa merder, només volíem fotre-li uns crits, i de fet hi havien altres propostes més creatives, com la del Maus, que havia veingut desfressat de convergent de les joventuts nacionalistes, i volia infiltar-se en l'acte amb el seu mini projector i projectar uns ulls per allà la paret, sobre el putu Puig...
A la tarda va arribar la notícia de que finalment no venia, però tampoc no vem saber si era estratègia per dissuadir i despistar els brètols com nosaltres, i vem anar-hi igualment. A més a la tarda hi havia hagut un acte de la CUP i també s'havia quedat gent, però com a molt devíem ser 30 ò 40 persones...
No, finalment no va venir, i llàstima perquè ens vem quedar amb les ganes de fotre-li quatre crits, però en realitat també ens en vem alegrar, perquè de fet aquest era l'objectiu, que el fill de puta aquest no trepitjés el nostre poble... I ho havíem aconseguit!
La qüestió, la cosa, el que molaria és que a tot arreu on anés es trobés igual, aquest cabró, que no pogués ni sortir de casa...
Va estar bé, i a més sapiguent de bastant bona font que segurament havien suspès l'acte per por de que es liés massa... Que bo!
I l'endemà va ser el bolo del Lleó, a la guarderia de Tiana, amb la Lleó Band que en aquesta ocasió la formàvem el Pau Josa, el Jsu, la Lia, el Maus amb el banjo, el Marc Costa d'speaker, jo i el Harry, o sigui: en Lluc, que va pillar una maleta de muppets i va venir a fer una mica el titellaire...
Va estar molt bé i ens ho vem passar de puta mare, a mi em va encantar un moment que estava tocant i noto que la guitarra sona raro, i penso "què passa...?" i de cop uns flangers i uns efectes, i em giro i tenia un nen de menys de 2 anys dret al costat de l'ampli tocant botons i fotent-me uns efectes per millorar el so de la guitarra...
haha! bestial!!
Nada, divendres vem fer karaoke,el penúltim de la fase regular, i un altre cop amb substitutos, el Jsu i el Maus tenien Gripaus a València i van tornar a venir el Vinaixa i el David, i va ser un bolo súper guapu, per mi dels millors dies, potser també perquè el nivell de la gent que pujava a cantar era més baix, en general va haver-hi més penya desafinant i fotent galls i liant-la que cantants afinadors d'aquells que fan que la gent del públic es hinyi una mica a l'hora de pujar a un escenari...
Ah! i l'endemà encar vem tenir una altra ultra-míssion amb l'Uri!
M'havia trucat el Roger del Pebre, que feien una festa per un colega en una masia a Sant Cebrià de Vallalta, i que si podíem anar-hi amb els Masutins...
Però clar, resulta que el Maus estava a València fent el gripau, i el Denguito havia anat a Madrid...
O sigui que vem anar-hi només l'Uri i jo: Fúfur i Peshosho!
A la tarda vaig saber que no era un aniversari, sinó una despedida de solter de l'Arnau, que es casava el dia 4. Vale.
Vem trobar la masia després d'atravessar pujades i baixades i molt de bosc i urbanització per ratu, el bar Los Arcos, el Golum i...
Venga!
Comencem el bolo i jo pregunto:
- ¿Y la novia no está?
I sento:
- Uuuh...
- Ui, ui..
- El novio, el novio...
- El carles!
- Ah!
Haha...
Molt bé, ens vem recuperar i ho vem fer tot, presentació, palmes, circ contemporani de malabars amb poesia, got al cap, esternuts, màgies, atraco amb rehén i voluntari, english, música i panxes de 2 per acabar...
bestial, sí: bestial,
mu vaig passar de puta mare!!
i diumenge descansar, van haver-hi les famoses ereccions i jo m'ho vaig mirar...
la Gemma va pujar al Pallars amb l'Artur i la Melania, que estava ja ben prenyada, i jo vaig dedicar-me a descansar i preparar-me...
Sí, jo era aquell pallasso...
Aquell dilluns començava una setmana de missions que acabaria amb mini marathón:
dijous Mabsutins a St. Sadurní d'Anoia,
divendres karaoke
dissabte Mabsutins a Montgat
i diumenge Señor Señor al Sandaru...
quin ritme tu...
pos venga!!
Podia fer les coses d'una altra manera...
I m'agradava.
Podia fer-ho a poc a poc i en silenci, mirant, fixant-m'hi bé; i sí, m'agradava fer-ho així...
Vem estar dinant a la muntanya, a ca la Montse Cots, la lluca, la Montse lluca; o sigui: a Vallcirera, on també hi vivia la Ona, Lady Pain from Hell, que s'havia instal·lat allà una rulot, i a més aquell finde havia baixat el Lluc i estava també per allà... Llavors aquell diujmenge vem fer dinar allà amb uns rovellons de la hòstia que havien portat l'Abel i la Jas de les seves terres a la Catalunya central, i clar, molt contents tots nosaltres allà, la Lia encara mig aquí mig al Nepal, la Judith i la Montse amb bastanta abducció, la Gemma i jo molt contents...
Va molar molt quan el Lluc va explicar lo de que algun cop havia abandonat el cos i controlat els somnis conscientment, mig adormit i mig despert...
Lo més bo d'aquells dies era que estàvem canviant la manera de riure, ho havíem notat clarament: estàvem canviant el riure...
Hòstia!
per cert...
Després va haver-hi el dia que el desgraciat del Felip Puig havia de venir a Tiana, en un acte de campanya de CiU, i nosaltres que ens en vem enterar vem dir-ho pel facebook, i amb menys de 24 hores va córrer bastant la notícia i les ganes d'esperar-lo amb unes cassoles i uns parxes de pirata a l'ull, en solidaritat amb l'Esther, la noia que havia perdut un ull feia uns dies pels disparos de bales de goma per part dels putus mossos d'esquadra, capitanejats pel violent del FelipPuig...
Evidentment no crèiem que es montés massa merder, només volíem fotre-li uns crits, i de fet hi havien altres propostes més creatives, com la del Maus, que havia veingut desfressat de convergent de les joventuts nacionalistes, i volia infiltar-se en l'acte amb el seu mini projector i projectar uns ulls per allà la paret, sobre el putu Puig...
A la tarda va arribar la notícia de que finalment no venia, però tampoc no vem saber si era estratègia per dissuadir i despistar els brètols com nosaltres, i vem anar-hi igualment. A més a la tarda hi havia hagut un acte de la CUP i també s'havia quedat gent, però com a molt devíem ser 30 ò 40 persones...
No, finalment no va venir, i llàstima perquè ens vem quedar amb les ganes de fotre-li quatre crits, però en realitat també ens en vem alegrar, perquè de fet aquest era l'objectiu, que el fill de puta aquest no trepitjés el nostre poble... I ho havíem aconseguit!
La qüestió, la cosa, el que molaria és que a tot arreu on anés es trobés igual, aquest cabró, que no pogués ni sortir de casa...
Va estar bé, i a més sapiguent de bastant bona font que segurament havien suspès l'acte per por de que es liés massa... Que bo!
I l'endemà va ser el bolo del Lleó, a la guarderia de Tiana, amb la Lleó Band que en aquesta ocasió la formàvem el Pau Josa, el Jsu, la Lia, el Maus amb el banjo, el Marc Costa d'speaker, jo i el Harry, o sigui: en Lluc, que va pillar una maleta de muppets i va venir a fer una mica el titellaire...
Va estar molt bé i ens ho vem passar de puta mare, a mi em va encantar un moment que estava tocant i noto que la guitarra sona raro, i penso "què passa...?" i de cop uns flangers i uns efectes, i em giro i tenia un nen de menys de 2 anys dret al costat de l'ampli tocant botons i fotent-me uns efectes per millorar el so de la guitarra...
haha! bestial!!
Nada, divendres vem fer karaoke,el penúltim de la fase regular, i un altre cop amb substitutos, el Jsu i el Maus tenien Gripaus a València i van tornar a venir el Vinaixa i el David, i va ser un bolo súper guapu, per mi dels millors dies, potser també perquè el nivell de la gent que pujava a cantar era més baix, en general va haver-hi més penya desafinant i fotent galls i liant-la que cantants afinadors d'aquells que fan que la gent del públic es hinyi una mica a l'hora de pujar a un escenari...
Ah! i l'endemà encar vem tenir una altra ultra-míssion amb l'Uri!
M'havia trucat el Roger del Pebre, que feien una festa per un colega en una masia a Sant Cebrià de Vallalta, i que si podíem anar-hi amb els Masutins...
Però clar, resulta que el Maus estava a València fent el gripau, i el Denguito havia anat a Madrid...
O sigui que vem anar-hi només l'Uri i jo: Fúfur i Peshosho!
A la tarda vaig saber que no era un aniversari, sinó una despedida de solter de l'Arnau, que es casava el dia 4. Vale.
Vem trobar la masia després d'atravessar pujades i baixades i molt de bosc i urbanització per ratu, el bar Los Arcos, el Golum i...
Venga!
Comencem el bolo i jo pregunto:
- ¿Y la novia no está?
I sento:
- Uuuh...
- Ui, ui..
- El novio, el novio...
- El carles!
- Ah!
Haha...
Molt bé, ens vem recuperar i ho vem fer tot, presentació, palmes, circ contemporani de malabars amb poesia, got al cap, esternuts, màgies, atraco amb rehén i voluntari, english, música i panxes de 2 per acabar...
bestial, sí: bestial,
mu vaig passar de puta mare!!
i diumenge descansar, van haver-hi les famoses ereccions i jo m'ho vaig mirar...
la Gemma va pujar al Pallars amb l'Artur i la Melania, que estava ja ben prenyada, i jo vaig dedicar-me a descansar i preparar-me...
Sí, jo era aquell pallasso...
Aquell dilluns començava una setmana de missions que acabaria amb mini marathón:
dijous Mabsutins a St. Sadurní d'Anoia,
divendres karaoke
dissabte Mabsutins a Montgat
i diumenge Señor Señor al Sandaru...
quin ritme tu...
pos venga!!
dimecres, 14 de novembre del 2012
Era el dia de la Vaga General.
Els del Nepal ja ens havien arribat, tots molt bé i molt molt contents.
Jo havia superat les 3000 pixades, anava per 3042.
Vaig fotre la pixada número 3000 de l'any a l'aire lliure, clar. Havia sigut a la rotonda de darrere el Sarau el divendres anterior, abans del bolo amb els substitutos, mentre fèiem les proves i tal... Sí, sempre intentava fotres les pixades amb números importants o significatius a l'aire lliure.
El karaoke amb els substituts voluntaris va anar molt bé, molt guai tant el Xavi com el David, gran predisposació i zero atabalament, al contrari, molt tranquils i venga, pa'lante, que seguimos para bingo!
Sí, clar que van passar cosetes, però deixar de tocar un o dos compassos no és cap problema, ni tres o quatre...; gran capacitat de reacció, ens trobem, i venga!
Donant-ho tot, gran medley, bona onda i últim bolo amb l'Aymerich, sou uns cracks! (però tu més).
Els nepalís havien arribat el dijous abans, i va molar molt allà a l'aeroport tota la recepció i tot... Amb la família Gel Cañabate casi al complet, l'Andreu i la Josefina, La Yeho amb la Nour, la Noe amb tres dels seus fills, diria que Pol, Edith i Uma, i el Mateuet clar...! I bueno, en Jordi que finalment també havia baixat, la Judith que havia abandonat la festa de la UAB per venir a la T1, l'Abel que es va escapar de la tele per no pedre's el moment i va aparèixer amb americana i tot...; i bueno clar, la Montse, la Gemma, jo...
Ens van arribar molt contents i flipant molt.
Em va imprssionar la pinta de l'Isaac, de cop el vaig veure molt gran, pèrò de madur, vull dir... Vaig veure un senyor, un expedicionari d'aquells el segle XIX tipus Craig Horrelboustengham, i la Susi súper canviada, com no sé, morena, serena, conectada... i el Politus! Com es notava lo que havia crescut en aquell viatge... i l'Abel Gel amb la barba espessa, perquè els tres bous s'havien deixat barba, i la susi Lia s'havia tallat els cabells...
Vem fer tot un cap de setmana de recepció i dinars i fotos i vídeos i experiències, el Pol ja havia tirat amunt amb la Betty, l'Isaac va marxar el dimarts cap a Manresa, on dormiria aquella nit abans de trobar-se amb el Pol per anar cap al Valle.
I aquell dia hi havia convoaca la Vaga General del 14-N.
El planeta havia anat explotant bastant, montón de penya sortint al carrer, la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) fotent multitud de protestes i actes i molta canya; i fins i tot un ministre dels subnormals aquests havia insinuat que canviarien alguna cosa de les lleis perquè no desnonéssin les famílies "de buena fe"...
La convocatòria era a nivell europeu, deien que aquell dia seria Huelga General a Espanya, Portugal, Itàlia i Grècia. Mentrestant seguia en marxa la campanya per les ereccions del 25-N de lo que li deien Catalunya.
Jo tornaria a no votar, perquè seguia sense sentir-me català ni res, no volia perpetuar aquest sistema ni legitimitzar-lo donant un vot amb el qual estaria dient que em semblava bé aquell sistema, i que per això l'utilitzava...
I pel planeta la cosa seguia petant, el conflicte de Síria s'extenia per la regió i ara ja s'estaven tirant uns petardos amb els israelians, allà a la frontera, i clar, si era Israel segur que els yanquis no trigarien a fotre-hi cullerada, necessitaven defensar aquelles fronteres, i bueno, el russos anaven am el Baixar El-Assad, i no sé els xinos amb qui s'aliarien, però crec que també... bueno, feia una mica de por tot plegat, per no dir reflip...
Feia uns dies que m'havia acabat ja la Història de Rampa, que m'havia agradat molt, i me n'havia començat un que em vaig pillar aquelo diumenge al Sandaru, quan vem anar-hi a fer el segon bolo del cicle Preparats per l'espectacle? Arrelem els Nassos!. El bolo va estar bastant bé, i com sempre que em trobava una d'aquelles estanteries amb llibres per pillar lliurement, després dle bolo, mentre carregàvem i tal, me n'havia pillat un que em vaig començar al tren tornant, perquè el Señor aquell dia no tornava amb la furgo i jo havia anat a pillar el tren. Clar, normalment entre llibre i llibre deixo tot un dia sencer sense llegir, a vegades fins i tot dos, però de cop tenia allà un llibre que m'acabava de pillar i m'estava aburrint bastant, en aquell tren.
Em vaig començar allà mateix Los Insaciables, i ja hi començava a anar.
Sí, ja havia sigut Nova la Lluna d'Escorpí que havia provocat un eclipse de sol la nit anterior, i em va semblar molt oportú que la vaga general tornés a coincidir amb algun moment imporotant (astrològicament parlant). Vaig tornar a pensar que segurament els convocants d'aquests tipus d'actes tenien algun astròleg a la vora, o potser simplement és que ja anaven tan conectats que sabien que havia de ser aquell dia, i llavors aquell dia arribava i era El Dia...
dijous, 8 de novembre del 2012
Aquell dia arribaven els del Nepal.
Com havia passat de ràpid!
Almenys pels qui estàvem per aquí...
Segur que ells arribarien farcits d'experiències i coses per explicar, cinc setmanes dónen per molt, sobretot anant a un lloc tan llunyà com el Nepal...
Aquí, mentrestant, com que havíem seguit immersos en la nostra espècie de rutina, no semblava que hagués passat gaire temps... Un clàssic!
Els yankis havien estat d'ereccions i havia tornat guanyar l'Obama.
Jo estava a punt d'arribar a les 3000 pixades, en portava 2985 quan vaig escriure aquestes parules, o sigui que estava a la fase de just mil anys en el futur...
Havíem estat assajant el karoke amb els substitus, el David Proveta i el Xavi Vinaixa (el Noi Niràs!), perquè le bolo de l'endemà era el que faltaven el Jsu i el Maus, que anàven a Manresa amb el Pau a fer Gripaus...
O sigui que l'equipo seríem Ori, Marci, jo, Aymeric, Proveta i Vinaixa.
Toma ya!
Deunido, assjar més de 50 temes, a part del medley, que clar...
Si comptéssim les hores d'assaig no sé a quant ens sortiria la corxera!
Però bueno, d'aixòs e tractava, suposo, estar actius i anar tocant...
També m'havia trucat el Boris per anar a fer uns Banda Los, però li vaig dir que anava molt liat, i vem quedar que al gener en tornaríem a parlar.
Feia bastant de fred ja, però encara no havíem instal·lat l'estufa de llenya.
Tot i així deunidó els canvis que havíem fet per quan arribés la Lia (com pintar la cuina amb els rinoceronts llanuts i tot), però també en volíem deixar algun perquè ella hi col·laborés, igual que amb les plantes: n'havia espadalat 5, però n'hi vaig deixar una per ella, que pogués espadalar tot l'espelling de l'espellingada quan arribés...
Quedàven ja poques hores.
La míssion seria bona aquella tarda...
Com havia passat de ràpid!
Almenys pels qui estàvem per aquí...
Segur que ells arribarien farcits d'experiències i coses per explicar, cinc setmanes dónen per molt, sobretot anant a un lloc tan llunyà com el Nepal...
Aquí, mentrestant, com que havíem seguit immersos en la nostra espècie de rutina, no semblava que hagués passat gaire temps... Un clàssic!
Els yankis havien estat d'ereccions i havia tornat guanyar l'Obama.
Jo estava a punt d'arribar a les 3000 pixades, en portava 2985 quan vaig escriure aquestes parules, o sigui que estava a la fase de just mil anys en el futur...
Havíem estat assajant el karoke amb els substitus, el David Proveta i el Xavi Vinaixa (el Noi Niràs!), perquè le bolo de l'endemà era el que faltaven el Jsu i el Maus, que anàven a Manresa amb el Pau a fer Gripaus...
O sigui que l'equipo seríem Ori, Marci, jo, Aymeric, Proveta i Vinaixa.
Toma ya!
Deunido, assjar més de 50 temes, a part del medley, que clar...
Si comptéssim les hores d'assaig no sé a quant ens sortiria la corxera!
Però bueno, d'aixòs e tractava, suposo, estar actius i anar tocant...
També m'havia trucat el Boris per anar a fer uns Banda Los, però li vaig dir que anava molt liat, i vem quedar que al gener en tornaríem a parlar.
Feia bastant de fred ja, però encara no havíem instal·lat l'estufa de llenya.
Tot i així deunidó els canvis que havíem fet per quan arribés la Lia (com pintar la cuina amb els rinoceronts llanuts i tot), però també en volíem deixar algun perquè ella hi col·laborés, igual que amb les plantes: n'havia espadalat 5, però n'hi vaig deixar una per ella, que pogués espadalar tot l'espelling de l'espellingada quan arribés...
Quedàven ja poques hores.
La míssion seria bona aquella tarda...
dijous, 1 de novembre del 2012
Novembre, castanyada!
Vem fer un foc al pati, amb castanyes i moniatos, i la Gemma va fer una ronda de missatges per avisar a tot de penya. La concurrència va ser de lo més variada i variopinta, l'Ester i el Jacob amb els nens, l'Anaïs i el Kilian; el Lagarto amb la seva filla, la Saula; el Neiman, la Eli i la seva mare, la Montse; el Kakio i els seus colegues; el Marci, la Juditheta amb la Montse i un saharauí boníssim, el Hámed; i l'Uri, el Joni, l'Abel, que van arribar més tard,b i l'Alba i l'Om i la Nona, i la Xete i vinga...
Molt variadet, sí...
Mentrestant l'explotació del món seguia esclatant, a New York hi havia hagut la Sandy creant escenes apocalíptiques en una ciutat on no acostumaven a trobar-se en situacions d'aquest tipus. Abans d'arribar a la granMansana, Sandy ja havia fotut moltes destrosses i nombroses víctimes mortals al seu pas pel Carib, però no se n'havia fet tant de ressò mediàtic... niu york és niu york, suposo, is diferent...
A Barna també hi havia hagut un dimecres amb molta pluja i vagues de transports públics diversos, que donaven molta sensació de fin del mundo, per lo que havia sentit explicar porai...
Nosaltres a Tiana vem organitzar aquesta castanyada i ens ho vem passar molt bé mirant el foc i les castanyes. Panallets comprats i també d'artesanals, tots molt bons, i els del Nepal que ja estaven a només una setmana vista del dia de retorn. Acabava de rebre un mail de la Lia, que portaven tres dies a Kathmandú i que se n'anaven a passar el cap de setmana a Pokhara.
Jo estava a punt de posar-me amb lo del wordpress dels mortimers, amb lo que havia de culminar el cop d'estat en tota regla, els moritmers no existeixen, els morimers som tots, la llegenda continua, des de 1724!
Vem fer un foc al pati, amb castanyes i moniatos, i la Gemma va fer una ronda de missatges per avisar a tot de penya. La concurrència va ser de lo més variada i variopinta, l'Ester i el Jacob amb els nens, l'Anaïs i el Kilian; el Lagarto amb la seva filla, la Saula; el Neiman, la Eli i la seva mare, la Montse; el Kakio i els seus colegues; el Marci, la Juditheta amb la Montse i un saharauí boníssim, el Hámed; i l'Uri, el Joni, l'Abel, que van arribar més tard,b i l'Alba i l'Om i la Nona, i la Xete i vinga...
Molt variadet, sí...
Mentrestant l'explotació del món seguia esclatant, a New York hi havia hagut la Sandy creant escenes apocalíptiques en una ciutat on no acostumaven a trobar-se en situacions d'aquest tipus. Abans d'arribar a la granMansana, Sandy ja havia fotut moltes destrosses i nombroses víctimes mortals al seu pas pel Carib, però no se n'havia fet tant de ressò mediàtic... niu york és niu york, suposo, is diferent...
A Barna també hi havia hagut un dimecres amb molta pluja i vagues de transports públics diversos, que donaven molta sensació de fin del mundo, per lo que havia sentit explicar porai...
Nosaltres a Tiana vem organitzar aquesta castanyada i ens ho vem passar molt bé mirant el foc i les castanyes. Panallets comprats i també d'artesanals, tots molt bons, i els del Nepal que ja estaven a només una setmana vista del dia de retorn. Acabava de rebre un mail de la Lia, que portaven tres dies a Kathmandú i que se n'anaven a passar el cap de setmana a Pokhara.
Jo estava a punt de posar-me amb lo del wordpress dels mortimers, amb lo que havia de culminar el cop d'estat en tota regla, els moritmers no existeixen, els morimers som tots, la llegenda continua, des de 1724!
dissabte, 27 d’octubre del 2012
Em vaig acabar Els Reis del Mambo toquen cançons d'Amor, que em va agradar molt i em va encantar. Molt encertat llegir-me'l en aquells dies de karaoke i actuacions nocturnes, ja portàvem quatre setmanes i la cosa anava arrencant de puta mare. Jo m'havia abduït i sumenrgit en es submons del planeta i m'ho vibrava a saco...
Aquell dissabte em vaig poder llevar bastant tard, cap a les 14h, que està molt bé tenint en compte que havia arribat a casa passades les 05h de la matinada.
Vaig fer el meu ritme en un d'aquells dissabtes de descans i solitud que tant m'agradaven, l'endemà teníem Nas Arrleat amb els Mabsutins a Sant Jut Desvern, via Samu, pallassos i tal...
M'havia encantat el llibre, sí, i a més m'havia fet posseir per la moguda i escoltava música amb l'i-pod gravada feia dècades mentre fumava una marihuana bona que m'havia passat el Javito...
Els del Nepal ja portaven més de tres setmanes porai, ens havien arribat mails explicant que ja s'havien retrobat, o sigui els bous amb la Susi-Li, que estaven flipant molt i que ara començaven la tercera fase del viatge, un altre cop tots quatres junts...
Me'n recordava que la nit abans, a mig bolo del karaoke, just quan anàvem a començar no sé quina cançó, m'havia vingut un esternut, allò que el notes que ja ve i dius ai, que no tindré temps de fer-lo abans de començar el tema... hòstia, i si em ve a mig tocar igual clar, fora de tempo, com m'ho faré,em perderé, els faré perdre a tots...
No sé, al final se'm va trencar, o sigui, que no vaig arribar a estornudar, i sempre que això em passava tenia la sensació que fins que no fotés aquell esternut que se m'hjavia encallat no tornaria a re-trobar-me amb el presnt...
I que fort perquè va ser l'endemà, just el dissabte en qüestió, que quan anava a fer no sé què de cop, atxís!!
i em vaig alliberar...
Que bé!
Aquell dissabte em vaig poder llevar bastant tard, cap a les 14h, que està molt bé tenint en compte que havia arribat a casa passades les 05h de la matinada.
Vaig fer el meu ritme en un d'aquells dissabtes de descans i solitud que tant m'agradaven, l'endemà teníem Nas Arrleat amb els Mabsutins a Sant Jut Desvern, via Samu, pallassos i tal...
M'havia encantat el llibre, sí, i a més m'havia fet posseir per la moguda i escoltava música amb l'i-pod gravada feia dècades mentre fumava una marihuana bona que m'havia passat el Javito...
Els del Nepal ja portaven més de tres setmanes porai, ens havien arribat mails explicant que ja s'havien retrobat, o sigui els bous amb la Susi-Li, que estaven flipant molt i que ara començaven la tercera fase del viatge, un altre cop tots quatres junts...
Me'n recordava que la nit abans, a mig bolo del karaoke, just quan anàvem a començar no sé quina cançó, m'havia vingut un esternut, allò que el notes que ja ve i dius ai, que no tindré temps de fer-lo abans de començar el tema... hòstia, i si em ve a mig tocar igual clar, fora de tempo, com m'ho faré,em perderé, els faré perdre a tots...
No sé, al final se'm va trencar, o sigui, que no vaig arribar a estornudar, i sempre que això em passava tenia la sensació que fins que no fotés aquell esternut que se m'hjavia encallat no tornaria a re-trobar-me amb el presnt...
I que fort perquè va ser l'endemà, just el dissabte en qüestió, que quan anava a fer no sé què de cop, atxís!!
i em vaig alliberar...
Que bé!
dimecres, 17 d’octubre del 2012
Escoltava el Harpo Marx tocant l'harpa i m'encenia un cigarret.
Se m'apagava i tornava a trobar el foc aquest.
Havíem quedat a les 18h per la saig de karaoke i vaig aprofitar per posar-me'n una dels Hermanos Marx.
Quina revelació el dia abans!
Havia sigut setmana de revelacions, el dilluns havíem baixat a Badalona amb la Gemma, que feia temps que ho volíem fer-ho, i per sort de cop ens vem improvisar aquell dia mateix... Vem anar a pillar el 6è llibre de l'Ayla per la Gemma, perquè la primera còpia, la meva, la tenia la Lia al Nepal. En sortir de la llibreria vem fer una Coca-Cola al bar aquell del carrencueta i vem anar a dinar al parc de Can Solei. De puta mare perquè era just l'hora de la Lluna Nova a Balança, que era exacte a les 14h02, i nosaltres just estàvem per allà a aquelles hores del migdia, i que guai passar pel lloc on jo vaig néixer just a l'hora d'una lluna nova, i atenció! perquè aquí em va venir la revelació, que encara no hi havia pensat mai: Que jo vaig néixer a la Clínica del Carme! o sigui: del Karma!!
Quue fort!
Clar, quin millor lloc per anar a néixer, devia pensar jo a la sala d'ànimes quan estava allà esperant trobar un cos on encarnar-me... Clar, jo ja sabia des de sempre que havia demanat lo d'aparèixer en el cos d'algú que visqués en algun poblet prou tranquil però a prop d'alguna gran ciutat d'aquesta època; justament recordo haver parlat personalment amb els de la Gència i haver insistit en el fet que m'interessava estar ja bastant conscient en tota la fase del canvi de fases i tal, i el Mediterrani certament m'atreia considerablement... Un poble amb bones vibracions, ben emplaçat en el que respectava el tema de les relacions, que fos un lloc habitat ja per grans gurús i que hi haguessin altres mestres de poderosa energia que haguessin triat aquella zona anteriorment...
Sí, clar, això ja ho sabia des de feia temps, jo, però fins aquell dilluns de lluna nova no vaig captar un altre detall importantíssm dels molts que se m'havien estat escapant durant segles: la Clínica del Karma! o sigui, del Carme, però s'entén, està claríssim...
Quin millor lloc podia haver triat per aparèixer!
Sí, m'agradava estar en aquell cos humà...
M'encantava, i tant...
Ah, també recordo haver tingut aquella setmana un altre avís de falsa revelació, que per sort em va tranquilitzar quan va quedar en fake...
Era l'endemà del dia de la Clínica del Karma, vaig anar a fer quatre míssions pel poble i de tornada vaig passar per casa la Irene i el Ben a pillar una estanteria. La vaig instal·lar al costat de l'altra, que ja estava petada de llibres que no hi cabien, i vaig estar canviant-ne alguns de lloc. El mateix dia a la tarda en vaig fullejar algun, i me'n recordo de veure a la biografia del Groucho Marx que deia que s'havia mort al 1977. Uau! vaig pensar jo...
I clar, després de la revelació del karma del dia abans vaig dir: "Hòstia tu, que encara seré la reencarnació del Groucho Marx... Quina por!"
Però en el llibre no trobava la data exacta, i després no me'n vaig enrecordar de mirar-ho per internet fins al cap d'unes quantes hores, i va ser després de sopar quan per sort vaig trobar que s'havia mort després de néixer jo, just quatre mesos exactes després, de fet, el 19 d'agost del '77, o sgigui que vem arribar a coincidir en el temps, que bé...
Ufff...
Quina sort!
Tot i així em va venir de gust veure'n una del Hermanos Marx i l'endemà vaig pillar un dels famosos compacts de la maleta de CD's on n'hi havien gravades 6 ò 7 i vaig fotre la primera que va sortir, allà amb el Toni Campmajor, que aquells dies estava apareixent bastant per casa als migdies, d'exiliat, demanant asil diplomàtic, que evidentment nosaltries concedíem encantats...
La Lia seguia pel Nepal i en l'últim mail havia explicat que se separava uns dies dels altres, que anàvan a anar molt per amunt, i ella faria un altre trosset més tranqui...
El Harpo havia acabat el solo d'harpa i ara jugava per terra amagant-se amb el Chico mentre el Groucho es discutia amb la senyora en una impressionant escena de portes descomunal...
Se m'apagava i tornava a trobar el foc aquest.
Havíem quedat a les 18h per la saig de karaoke i vaig aprofitar per posar-me'n una dels Hermanos Marx.
Quina revelació el dia abans!
Havia sigut setmana de revelacions, el dilluns havíem baixat a Badalona amb la Gemma, que feia temps que ho volíem fer-ho, i per sort de cop ens vem improvisar aquell dia mateix... Vem anar a pillar el 6è llibre de l'Ayla per la Gemma, perquè la primera còpia, la meva, la tenia la Lia al Nepal. En sortir de la llibreria vem fer una Coca-Cola al bar aquell del carrencueta i vem anar a dinar al parc de Can Solei. De puta mare perquè era just l'hora de la Lluna Nova a Balança, que era exacte a les 14h02, i nosaltres just estàvem per allà a aquelles hores del migdia, i que guai passar pel lloc on jo vaig néixer just a l'hora d'una lluna nova, i atenció! perquè aquí em va venir la revelació, que encara no hi havia pensat mai: Que jo vaig néixer a la Clínica del Carme! o sigui: del Karma!!
Quue fort!
Clar, quin millor lloc per anar a néixer, devia pensar jo a la sala d'ànimes quan estava allà esperant trobar un cos on encarnar-me... Clar, jo ja sabia des de sempre que havia demanat lo d'aparèixer en el cos d'algú que visqués en algun poblet prou tranquil però a prop d'alguna gran ciutat d'aquesta època; justament recordo haver parlat personalment amb els de la Gència i haver insistit en el fet que m'interessava estar ja bastant conscient en tota la fase del canvi de fases i tal, i el Mediterrani certament m'atreia considerablement... Un poble amb bones vibracions, ben emplaçat en el que respectava el tema de les relacions, que fos un lloc habitat ja per grans gurús i que hi haguessin altres mestres de poderosa energia que haguessin triat aquella zona anteriorment...
Sí, clar, això ja ho sabia des de feia temps, jo, però fins aquell dilluns de lluna nova no vaig captar un altre detall importantíssm dels molts que se m'havien estat escapant durant segles: la Clínica del Karma! o sigui, del Carme, però s'entén, està claríssim...
Quin millor lloc podia haver triat per aparèixer!
Sí, m'agradava estar en aquell cos humà...
M'encantava, i tant...
Ah, també recordo haver tingut aquella setmana un altre avís de falsa revelació, que per sort em va tranquilitzar quan va quedar en fake...
Era l'endemà del dia de la Clínica del Karma, vaig anar a fer quatre míssions pel poble i de tornada vaig passar per casa la Irene i el Ben a pillar una estanteria. La vaig instal·lar al costat de l'altra, que ja estava petada de llibres que no hi cabien, i vaig estar canviant-ne alguns de lloc. El mateix dia a la tarda en vaig fullejar algun, i me'n recordo de veure a la biografia del Groucho Marx que deia que s'havia mort al 1977. Uau! vaig pensar jo...
I clar, després de la revelació del karma del dia abans vaig dir: "Hòstia tu, que encara seré la reencarnació del Groucho Marx... Quina por!"
Però en el llibre no trobava la data exacta, i després no me'n vaig enrecordar de mirar-ho per internet fins al cap d'unes quantes hores, i va ser després de sopar quan per sort vaig trobar que s'havia mort després de néixer jo, just quatre mesos exactes després, de fet, el 19 d'agost del '77, o sgigui que vem arribar a coincidir en el temps, que bé...
Ufff...
Quina sort!
Tot i així em va venir de gust veure'n una del Hermanos Marx i l'endemà vaig pillar un dels famosos compacts de la maleta de CD's on n'hi havien gravades 6 ò 7 i vaig fotre la primera que va sortir, allà amb el Toni Campmajor, que aquells dies estava apareixent bastant per casa als migdies, d'exiliat, demanant asil diplomàtic, que evidentment nosaltries concedíem encantats...
La Lia seguia pel Nepal i en l'últim mail havia explicat que se separava uns dies dels altres, que anàvan a anar molt per amunt, i ella faria un altre trosset més tranqui...
El Harpo havia acabat el solo d'harpa i ara jugava per terra amagant-se amb el Chico mentre el Groucho es discutia amb la senyora en una impressionant escena de portes descomunal...
dissabte, 13 d’octubre del 2012
Vem actuar al Sarau, en el tercer bolo de karaoke (segon de la fase regular) i per sort va estar molt millor que la setmana abans, al menys de sensacions...
Deunidó, casi 2 hores i mtija de bolo, i sense casi parar entre tema i tema; clar que estàvem tullidets... A més començant a la una, o sigui que vem tirar fins a les 3 i mitja... però bueno, ja era això: la vida del rock'n'roll, tocar en un garitu de les rodalies d'una gran ciutat d'aquest planeta, on estàvem cotractats per actuar cada divendres durant dos mesos...
Jo mentrestant m'estava llegint Els Reis del Mambo, que m'estava encantant, i com em molava fotre'm-hi a saco, endinsar-me en aquells móns i sub-móns i re-flipar-m'hi... Em passava molt lo de que coincidissin molt els moments del llibre amb lo que jo feia o em passava, com per exemple quan un dia havia acabat de llegir un capítol en que els germans César i Néstor Castillo van a sopar al seu pis del carrer La Salle amb el Desi Arnaz i la seva dona, Lucille Ball, i allà amb la Doleritas i els nens i el pianista es foten un jalu de puta mare amb cerveses i vi sobre la taula, i ampolles de rom i riures i converses...
I aquell mateix vespre va ser el dia que vem anar a sopar a Can Orella, a casa el Lagarto, que s'acabava d'instal·lar. Vem baixar el Denguito, la Baby Lyon, la Gemma, jo i l'Izqui, el Joselito, que déunidó també com hi anava amb la ilumination de Zé Govia, i les històries del Capao i trencaments bestials de la realitat...
I molt guai poder entrar a Can Orella, que sempre l'havíem vist des de fora, mirant pel forat de la porta metàlica, o com a molt arribant a entrar fins a l'era algun dia a treure el cap...
Feia un parell de dies que havia superat les 2700 pixades, estava ja a les 2718, i aquell dissabte m'havia llevat bastant tard, normal, tenint en compte les hores d'arribada a casa de la nit anterior...
L'endemà me n'anava a Seva amb els Farsants, que el Marcel m'havia trucat dient que li havia sortit un bolo d'Herreritas i el seu subsitut habitual no podia anar-hi, de manera que havia pensat en mi, però no per anar a tocar la bateria ja havia fet com algun cop, o fins i tot la guitarra com aquell dia feia un parell d'anys... No no, aquest cop volia que el substituís a ell, d'speaker, amb el Jose a una banda i el David a l'altre, jo al mig presentant els temes i dient-li als nens treieu la llengua i criudeu, i ara al peu coix, i ara saltant com un cangur...
Perfecte, m'encantava que el Marcel hagués pensat en mi, que hagués confiat en mi lo suficient com per oferir-me aquesta míssion, i a mi la veritat és que em venia bastant de gust. Evidentment podia sentir en algun moment la típica mínima inseguretat de quan has de fer una cosa que encara no has fet mai, en un paper que coneixes però encara no l'has desenvolupat sobre un escenari, però la qüestió és que en en tenia ganes i creia que podia fer-ho i fer-ho bé, amb actitud...
Vaig fotre un bon trago d'aigua i vaig apretar Publicar.
Deunidó, casi 2 hores i mtija de bolo, i sense casi parar entre tema i tema; clar que estàvem tullidets... A més començant a la una, o sigui que vem tirar fins a les 3 i mitja... però bueno, ja era això: la vida del rock'n'roll, tocar en un garitu de les rodalies d'una gran ciutat d'aquest planeta, on estàvem cotractats per actuar cada divendres durant dos mesos...
Jo mentrestant m'estava llegint Els Reis del Mambo, que m'estava encantant, i com em molava fotre'm-hi a saco, endinsar-me en aquells móns i sub-móns i re-flipar-m'hi... Em passava molt lo de que coincidissin molt els moments del llibre amb lo que jo feia o em passava, com per exemple quan un dia havia acabat de llegir un capítol en que els germans César i Néstor Castillo van a sopar al seu pis del carrer La Salle amb el Desi Arnaz i la seva dona, Lucille Ball, i allà amb la Doleritas i els nens i el pianista es foten un jalu de puta mare amb cerveses i vi sobre la taula, i ampolles de rom i riures i converses...
I aquell mateix vespre va ser el dia que vem anar a sopar a Can Orella, a casa el Lagarto, que s'acabava d'instal·lar. Vem baixar el Denguito, la Baby Lyon, la Gemma, jo i l'Izqui, el Joselito, que déunidó també com hi anava amb la ilumination de Zé Govia, i les històries del Capao i trencaments bestials de la realitat...
I molt guai poder entrar a Can Orella, que sempre l'havíem vist des de fora, mirant pel forat de la porta metàlica, o com a molt arribant a entrar fins a l'era algun dia a treure el cap...
Feia un parell de dies que havia superat les 2700 pixades, estava ja a les 2718, i aquell dissabte m'havia llevat bastant tard, normal, tenint en compte les hores d'arribada a casa de la nit anterior...
L'endemà me n'anava a Seva amb els Farsants, que el Marcel m'havia trucat dient que li havia sortit un bolo d'Herreritas i el seu subsitut habitual no podia anar-hi, de manera que havia pensat en mi, però no per anar a tocar la bateria ja havia fet com algun cop, o fins i tot la guitarra com aquell dia feia un parell d'anys... No no, aquest cop volia que el substituís a ell, d'speaker, amb el Jose a una banda i el David a l'altre, jo al mig presentant els temes i dient-li als nens treieu la llengua i criudeu, i ara al peu coix, i ara saltant com un cangur...
Perfecte, m'encantava que el Marcel hagués pensat en mi, que hagués confiat en mi lo suficient com per oferir-me aquesta míssion, i a mi la veritat és que em venia bastant de gust. Evidentment podia sentir en algun moment la típica mínima inseguretat de quan has de fer una cosa que encara no has fet mai, en un paper que coneixes però encara no l'has desenvolupat sobre un escenari, però la qüestió és que en en tenia ganes i creia que podia fer-ho i fer-ho bé, amb actitud...
Vaig fotre un bon trago d'aigua i vaig apretar Publicar.
dilluns, 8 d’octubre del 2012
Vaig fer un cap de setmana sencer de mini-marathón, dels que a mi m'agradaven.
Començava el divendres a la nit amb el Live Karaoke al Sarau 08911, després l'endemà dissabte pujàvem a Olot per actuar amb els Mabsutins a una Jornada Indignada a Cal Ganiveter, i diumenge al matí el primer Sandaru de la ratxa de Peparats per l'Espectacle? Arrelem els Nassos!
Començava el divendres a la nit amb el Live Karaoke al Sarau 08911, després l'endemà dissabte pujàvem a Olot per actuar amb els Mabsutins a una Jornada Indignada a Cal Ganiveter, i diumenge al matí el primer Sandaru de la ratxa de Peparats per l'Espectacle? Arrelem els Nassos!
O sigui: cada vegada més d'hora, tres bolos amb tres dies, els 3 dies del cap de setmana: divendres, dissabte i diumenge, i cada cop més d'hora, primer a la nit, després a la tarda i finalment al matí...
Molt bé...
El Karaoke no va ser taqnt de subidón com el primer, però clar, també va passar que era en divendres, i segurament per això hi havia menys gent... de fet aquesta devia ser una de les raons perquè el Fono petit ens volgués programar els divendres, perquè era un dia més fluix i així hi havia com un incentiu o algo...
Passa que no va ser tant de subidón, però sobretot de sensació nostra a dins, un clàssic: des de fora, la gent que havia vingut i que ho havien vist, ens van dir que havia estat de puta mare, però allò que nosaltres ja sabíem que en realitat no ens havíem sentit tan còmodes, clar, no nes sentíem bé (de so, a dalt de l'escenari), i ... no sé, de fet era el dia que Saturn havia entrat a Escorpí, i clar, potser això ja feia que aquell dia tot fos una mica raru, més... no sé, especial?
Total, que entre una cosa i l'altra vem acabar començant passada la una de la matinada, dues hores de bolo: més de les tres, desmonta, carrega, tal, una copa, ei què tal... a les 05h20' a casa, i l'endemà que havíem quedat a les 12h por sortir cap a Olot...
Clar, jo feia dies que em llevava sense despartador, quan volia, tampoc massa tard, però sobre les 09h... i clar, normalment estava acostumat a dormir 8 ò 9 hores, o sigui que dormir-ne menys de 6, havent pres a més un gin-tònic, jo que en aquells dies a penes bevia res d'alcohol... pues deuni!
Vem pujar amb la furgo de l'Uri després de carregar tot el material, passar per la Mobba a buscar les guitarres del Maus, que estrenava el número de les guitarres, i vem arribar a Olot bastant tullidets, amb unes pintes de yonki que fèiem no devien passar massa desaparcebudes...
Però clar,és que estàvem guardant energia!
Potser si no haguéssim tingut bolo no hauríem semblat tan derrotats, perquè hauríem pogut utilitzar una porció superior de l'energia que ens quedava per saludar i relacionar-nos millor, però clar, tenint bolo a la tarda, després de dinar, ens convenia guardar tot lo possible pel moment de la veritat.
haha, ha llegado el momento de la verdad, chicos!!
En fin, ens vem fotre un bon plat de paella i el bolo va estar bestial, el número de les guitarres del Maus increïble, tot i que ell evidentment deia que havia sigut massa xandri, que encara li faltava molt de curru i tal, però bueno, lo que dèiem...
I nada, pel Sandaru de puta mare, la Eva molt guapa, com sempre, i ja ens esperaven amb la Olívia i la Marta, que estarien allà la majoria de diumenges. Sí, vem arribar una mica justots de temps perquè ens havíem trobat una cursa urbana i ple de carrers tallats, o sigui que venga, preprats per arrelar els nassos, que comença l'espectacle, i que sèpiguen que formarem un exercit de pallassos i pallasses que s'hi cagaran...!!
Va ser un bolo prou digne, menys de vint minutets d'animació mentre la quitxalla anava arribant, i cap a casa a dinar d'horeta, que a la tarda jugava el Barça amb el Madrid.
Van empatar a 2 i seguien a 8 pùnts.
Aquesta religió moderna del futbol em tenia impressionadíssim...
Van empatar a 2 i seguien a 8 pùnts.
Aquesta religió moderna del futbol em tenia impressionadíssim...
dilluns, 1 d’octubre del 2012
sí, clar, ja havia arribat l'octubre, i denidó el planeta com anava explotant per moments...
després del #25S a Madrid havien seguit les concentracions a Neptuno, i quina coincidència que justament fos a una plaça amb el nom d'aquest déu i planeta, que també era molt important en el canvi d'era, perquè si bé era clar que els protagnistes del canvi eren Urà i Plutó, amb la seva famosa quadratura, també era cert que la influència del tercer planeta generacional, Neptú, amb la seva entrada a Peixos, ens estava afectant a tots d'allò més, i vinga espiritualitzar-nos i dixar-nos dur per la intuició...
mentrestant a Catalunya seguia la cortina de fum de les ereccions que havien desplegat per despistar de tot lo de les retallades i cabronades en general, i clar, ja hi començaven anar molt tot aquests demòcrates i catalans de tots tipus...
jo sabia que no podria votar, perquè el mateix sistema que organitzava lo de les eleccions era el que després li donava potestat a la policia per actuar amb violència i (lo més fort de tot) legitimitat.
i una puta merda!
per exemple, a Neptuno havien tornat a carregar indiscriminadament, fins i tot havien atacat al senyor aquell del bar que el primer dia havia impedit que els polis entressin al seu establiment, i clar, com que s'havia fet "conegut", a la que van veure que uns xavals hi anaven... pam, pim, pam! i vinga hòsties!
i aquestes hòsties eren hòsties del sistema, de lo que s'anomenava en aquells temps "democràcia", tot i que realment no en tenia ja res, de democràcia, i cada cop hi hvai més gent que ho sabia i n'era plenament conscient... quina estafa, quina dictadura dels mercats més descarada!
van sortir els pressupostos i lo que més havien retallat havia sigut Sanitat.
increïble...
també va sortir el Follonero, el Jordi Évole, en un d'aquests programes, entrevistant a militars, caps de la policia i fins i tot al fillde puta del Felip Puig. Lo que molta gnet no sabia és que la noia que el Puig havia explicat en el reportatge que un dia se li havia acostat en un retaurant i l'havia increpat, la noia aquesta jo sabia qui era, i la coneixíem prou bé, però sembla ser que ella no volia que se sabés qui era... Vale. Lo raru és que fos un cas únic, o prou excepcional perquè el cabrón se'n recordés, jo m'havia penst que allà on anés s'ho trobaria, però clar, mai no se sap...
un altre dia vaig veure un altre documental, aquest era de l'Oliver Stone i era ell anant a entrevistar a l'Hugo Chávez, a l'Evo Morales, els Krichner, el Lula, el Correa d'Ecuador... em va agradar molt, sobretot perquè de cop tenies la oportunitat de veure aquests paios xerrant allà casa seva, tranquilament, i exolicant la seva manera de veure-ho i tal...
hòstia, que fort quan de cop l'Oliver Stone, quan estan a Cuba, diu no sé què de que el Fidel li recorda a la història d'El Viejo y el Mar, perquè jo just me l'estava llegint, i quina coincidència, perquè a més va explicar com s'acabava el llibre, i clar, jo vaig pensar: " quina putada tu... o sigui, que guai que en parli just quan me l'estic llegint, perquè això vol dir que estic en el moment i el lloc que toca, com quan en una peli van dir que era 26/setembre i just aquell era el dia en que estàvem a la realitat; però al mateix temps vaia putada, tu, després de més de 35 anys sense saber com s'acabava el llibre, ja m'hagués pogut esperar un parell o tres de dies més, no...?"
aquest destí, de cop, quines bromes tu...
dijous, 27 de setembre del 2012
Em vaig acabar el Martin Eden de Jack London, i la veritat és que em va agradar molt. Llavors vaig estar a punt de començar-me'n un que es deia Els Reis del Mambo Toquen Cançons d'Amor, però al final vaig enrecordar-me que feia temps que em volia re-pillar El viejo y el Mar, el clàssic de Hemingway, que me l'havia començat feia uns quants anys a l'hospital, quan havien operat a la Montse de no sé quina de les PT1 ò PT2, i per alguna cosa o casualitat d'aquelles no me l'havia arribat a acabar, cosa rara, perquè poques vegades ho feia, més aviat era del tipus de persones que acostumen a fer un esforç i acabar-se el llibre quan se l'han començat.
I que curiós, també, que justament aquest fos un dels llibres preferits de la gemma...
Pos venga doncs, a la barca!!
Menterstant ja havíem fet el primer Live Karaoke al Sarau 08911 de Badalona, i va molar molt.
De fet abans d'acabar el bolo ja ens havien contractat, i no per fer-ho un cop al mes, tal com s'havia comentat inicialment, sinó cada setmana a partir del 5/octubre i durant dos mesos, fins al 7/desembre.
De puta mare!
Feina fixa, fent algo que em molava, i al costat de casa... Genial!
Sí, el bolo va molar molt, nosaltres ens sentíem molt bé a l'escenari, i jo personament feia dies que no m'ho passava així de bé en un bolo de músic. Amb els Mabsutin, o qualsevol cosa de pallasso, sí, normalment ja em passava que acabava els bolos amb atac de riure i havent disfrutat molt, però quan feia de músic sempre em costava una mica més, havia d'estar més pendent de coses, més cerebral, i a vegades concentrat... Però el dia aquest del primer karaoke va ser tot el ratu de disfrute a tope, i de puta mare!
L'endemà vaig baixar a Barna, a la Mercè, que el Pau i els Gripaus feien el concert dels 40 gripaupaus, i justament el dia abans la Memi m'havia trucat dient que si volia anar-hi a passejar per allà de Follet i fer algunes accions i tal...
I tant!
Carta verde per sortir allà a fer el que vulgui, a ser com estigui, amb poc temps (per no dir gens) per preparar-ho gaire, o sigui atentos a los cambios y no os perdáis... bestial!
Vaig tornar a passar-m'ho de puta mare: vaig començar amb el gorro rosa del Dicàpnèip i la closca de Follet Tortuga, uns passejos i unes creuades de la corda que onejaven la Moon Ribas i l'Aina; després per la vella del fons del pou vaig fer venir la Mariàngels, que va improvisar un número de terror en el que tant ballava desmadrada en els subidóns com es quedava palplantada allà menjant un bocata de pa bimbo que ens havien donat de càtering... Vaig marxar d'escena amb el bigoti posat, i vaig preparar-me pel Doctor, perquè en Maus necessitava ajuda pel naixement de la Mini-guitarra, i aprofitant que anava amb la bata vem fer una inspecció d'en Pau amb el triòptic d'en Neil Harbisson, que s'havia convertit en cyber-follet i analitzava el so dels ulls i la pell del Pau per fer-li el D.I.U. (Document d'Identiat Univrsal). Llavors, per la dansa de la terra, la bata verda d'internat de la Gència i el punyal clavat al cap, amb la trompeta de joguina penjant del coll, i a ballar i ballar-la...
Total, un molt bon desface molt bo i molt real del moment per tota la improvització necessària que es va requerir en tot moment, i molt contents cap a casa...
Llavors també va ser el 25-S i deunidó la moguda que hi va hiaguer-hi, allà els fills de puta dels policies hostiant a tort i a dret per defensar la corrupta democràcia dels que es creien legitimats a utilitzar aquell tipus de violència física i emocional per mantenir-se en el poder i dir que l'actuació policial havia estat "proporcionada"
Su puta madre!
Van arribar a entrar a l'estació d'Atocha, van baixar a les andanes i es van fotre a disparar pilotes de goma per allà...
Molt sonats, molt... i totalment inadmissible...
Fins i tot els fatxes d'Antena-3 vaig veure que no podien no fer-se ressò del vídeo d'uns infiltrats que havia corregut bastant per internet, on es comprovava i demostrava una vegada més que els violents que iniciaven les provocacions per donar "motius" als polis per començar a carregar eren policies infiltrats entre la manifestació...
En fin, aquell dijous grisós vem veure El Nombre de la Rosa, que la Gemma no l'havia vist, i després una mica de berenar.
La temperatura ja havia començat a baixar una mica, i quedava menys d'una setmana perquè la Lia se n'anés cap al Nepal.
I tal!
I que curiós, també, que justament aquest fos un dels llibres preferits de la gemma...
Pos venga doncs, a la barca!!
Menterstant ja havíem fet el primer Live Karaoke al Sarau 08911 de Badalona, i va molar molt.
De fet abans d'acabar el bolo ja ens havien contractat, i no per fer-ho un cop al mes, tal com s'havia comentat inicialment, sinó cada setmana a partir del 5/octubre i durant dos mesos, fins al 7/desembre.
De puta mare!
Feina fixa, fent algo que em molava, i al costat de casa... Genial!
Sí, el bolo va molar molt, nosaltres ens sentíem molt bé a l'escenari, i jo personament feia dies que no m'ho passava així de bé en un bolo de músic. Amb els Mabsutin, o qualsevol cosa de pallasso, sí, normalment ja em passava que acabava els bolos amb atac de riure i havent disfrutat molt, però quan feia de músic sempre em costava una mica més, havia d'estar més pendent de coses, més cerebral, i a vegades concentrat... Però el dia aquest del primer karaoke va ser tot el ratu de disfrute a tope, i de puta mare!
L'endemà vaig baixar a Barna, a la Mercè, que el Pau i els Gripaus feien el concert dels 40 gripaupaus, i justament el dia abans la Memi m'havia trucat dient que si volia anar-hi a passejar per allà de Follet i fer algunes accions i tal...
I tant!
Carta verde per sortir allà a fer el que vulgui, a ser com estigui, amb poc temps (per no dir gens) per preparar-ho gaire, o sigui atentos a los cambios y no os perdáis... bestial!
Vaig tornar a passar-m'ho de puta mare: vaig començar amb el gorro rosa del Dicàpnèip i la closca de Follet Tortuga, uns passejos i unes creuades de la corda que onejaven la Moon Ribas i l'Aina; després per la vella del fons del pou vaig fer venir la Mariàngels, que va improvisar un número de terror en el que tant ballava desmadrada en els subidóns com es quedava palplantada allà menjant un bocata de pa bimbo que ens havien donat de càtering... Vaig marxar d'escena amb el bigoti posat, i vaig preparar-me pel Doctor, perquè en Maus necessitava ajuda pel naixement de la Mini-guitarra, i aprofitant que anava amb la bata vem fer una inspecció d'en Pau amb el triòptic d'en Neil Harbisson, que s'havia convertit en cyber-follet i analitzava el so dels ulls i la pell del Pau per fer-li el D.I.U. (Document d'Identiat Univrsal). Llavors, per la dansa de la terra, la bata verda d'internat de la Gència i el punyal clavat al cap, amb la trompeta de joguina penjant del coll, i a ballar i ballar-la...
Total, un molt bon desface molt bo i molt real del moment per tota la improvització necessària que es va requerir en tot moment, i molt contents cap a casa...
Llavors també va ser el 25-S i deunidó la moguda que hi va hiaguer-hi, allà els fills de puta dels policies hostiant a tort i a dret per defensar la corrupta democràcia dels que es creien legitimats a utilitzar aquell tipus de violència física i emocional per mantenir-se en el poder i dir que l'actuació policial havia estat "proporcionada"
Su puta madre!
Van arribar a entrar a l'estació d'Atocha, van baixar a les andanes i es van fotre a disparar pilotes de goma per allà...
Molt sonats, molt... i totalment inadmissible...
Fins i tot els fatxes d'Antena-3 vaig veure que no podien no fer-se ressò del vídeo d'uns infiltrats que havia corregut bastant per internet, on es comprovava i demostrava una vegada més que els violents que iniciaven les provocacions per donar "motius" als polis per començar a carregar eren policies infiltrats entre la manifestació...
En fin, aquell dijous grisós vem veure El Nombre de la Rosa, que la Gemma no l'havia vist, i després una mica de berenar.
La temperatura ja havia començat a baixar una mica, i quedava menys d'una setmana perquè la Lia se n'anés cap al Nepal.
I tal!
dijous, 20 de setembre del 2012
Acabava de fotre la pixada nº 2500 de l'any.
Evidentment la xifra d'"amunt/avall" anava augmentant amb el pas dels mesos. Igual a l'acabar el gener hauria pogut dir "238 (2 amunt / 2 avall)", però estava segur que amb totes les vegades que m'havia descomtat, o al menys dubtat entre dues xifres, segur que en el moment que vaig fotre la 2500 hauria d'haver dit ja "2500 (10 amunt / 10 avall)".
O més.
Clar, però al mateix temps ja m'havia passat quan dubtava que havia decidit que quan dubtés diria "vale, ok, accepto el dubte, va, hi jugo una mica...", però només fins que prengués la decisió. Si decidia que eren 2496, eren 2496, però si acabava accedint al 2497 ja m'havia de quedar amb aquest número, i convençut fins a la mèdula.
Convençut, eh...
Convençut!
Ara, també és veritat que si l'últim cop que havia dubtat havia acabat deicidint a l'alça, em comprometia a tirar a la baixa en el pròxim dubte numèric que se m'aparegués en aquell exhaustiu recompte de pixades que estava duent a terme durant aquell 2012.
Crec que ja em trobava millor.
Vull dir, per exemple, de lo de l'accident del dia abans...
I és que em vaig quedar bastant afectat, clar, i no només pel susto de veure que hagués pogut anar a parar sota el cotxe aquell, sinó per les més que similituds amb el dia del Fàcil...
És que va ser una còpia exacta del mateix incident!
Al mateix lloc, el mateix efecte de frenar al notar que ve un cotxe, però relliscar i notar que vas cap a sota les rodes... Fua! Sort que vaig poder encongir les cames a temps! Cosa que el Fàcil, per desgràcia, no va poder fer...
El trobava a faltar molt, el Fàcil, a vegades hi havien dies que hi pensava moltíssim i el sentia molt, i ben a prop...
Que fort perquè la Sipuca seguia fent bastant sovint lo de plantar-se allà al mig, mirant cap a sota la figuera, i flipant-s'ho ella sola un montón... I que fort un dia que va venir la Xete amb el seu gos, el Blitz, que era com una Lassie però jove, de 4 mesos, i més aviat a mi em va donar molta honda com de guineu grossa... Doncs de cop va el Blitz i s'apalanca allà al lloc on normalment es posava la Sipuca, que aquest dia estava espantada, amagada dins el test aquell rodó on tant li agradava posar-se, sobre la porta, i el Blitz allà parat mirant atentament cap a sota la figuera, al lloc on hi havia l'escultura i la sepultura del Facileirus, i jo que primer ja m'hi vaig fixar un moment, després no sé què, el gos s'aixeca i tal, i al cap d'un ratu el veig que s'hi torna a fotre i de cop, no només això, sinó que comença a bordar. A bordar!!
Uau!
El veien, oi? El sentien, el Fàcil, per allà passejant, oi?
Segur...
Va arribar la Lia, que estava entrenant per lo del Nepal, i aquella tarda, per exemple, havia baixat a peu al Condis de Montgat a comprar cafè, mantega i mermelada. Va dir que havia trigat només un minut més per pujar que per baixar, lo que estava molt bé, i això que a més a la tornada anava amb pes...
Jo aquella tarda havia estat llegint una mica, m'estava agradant molt el Martin Eden, i comque anava d'un escriptor vaig pensar que també a mi m'estava agradan t força escriure aquestes paraules que de tant en tant escribia. Me'n recordo també que aquell dia, mentre llegia allà a la finestra del final, havia pensat amb la diferència d'escriure directament a l'ordenyador, o en una llibreta normal. Perquè aquell dia m'hagués agradat també dibuixar una cosa que havia vist. Havia tirat la culilla del peta per la finestra, perquè era biodegradable, només tabac i paper, i tot i que les de cigarret normal intentava no tirar-les mai al terra, perquè els filtros aquests són lo pitjor de lo pitjor, resulta que les de peta sí que les tirava, per lo que ja he explicat de que eren biodegradables, o almenys això pensava jo i actuava en conseqüència... La qüestió és que la burilla va caure com sobre la tija d'una fulla que hi havia al terra i va quedar formant una forma, un dibuix que em va agradar molt, i vaig pensar en dibuixar-ho aquí, però clar, de seguida vaig pensar que seria difícil, que si hagués estat escribint a mà en una llibreta segurament hagués dibuixat el que vaig veure, però amb això de la modernitat aquesta, noia...
Sí, ja sé que hagués pogut fer-li una foto i penjar-la, o dibuixar-ho en un paper i escanejar-ho, o fins i tot intentar obrir unn programa de paint i provar de recrear la figura, però... no, no era aquesta la cosa.
La Sipuca va baixar del piano i va trepitjar unes notes a l'atzar.
Evidentment la xifra d'"amunt/avall" anava augmentant amb el pas dels mesos. Igual a l'acabar el gener hauria pogut dir "238 (2 amunt / 2 avall)", però estava segur que amb totes les vegades que m'havia descomtat, o al menys dubtat entre dues xifres, segur que en el moment que vaig fotre la 2500 hauria d'haver dit ja "2500 (10 amunt / 10 avall)".
O més.
Clar, però al mateix temps ja m'havia passat quan dubtava que havia decidit que quan dubtés diria "vale, ok, accepto el dubte, va, hi jugo una mica...", però només fins que prengués la decisió. Si decidia que eren 2496, eren 2496, però si acabava accedint al 2497 ja m'havia de quedar amb aquest número, i convençut fins a la mèdula.
Convençut, eh...
Convençut!
Ara, també és veritat que si l'últim cop que havia dubtat havia acabat deicidint a l'alça, em comprometia a tirar a la baixa en el pròxim dubte numèric que se m'aparegués en aquell exhaustiu recompte de pixades que estava duent a terme durant aquell 2012.
Crec que ja em trobava millor.
Vull dir, per exemple, de lo de l'accident del dia abans...
I és que em vaig quedar bastant afectat, clar, i no només pel susto de veure que hagués pogut anar a parar sota el cotxe aquell, sinó per les més que similituds amb el dia del Fàcil...
És que va ser una còpia exacta del mateix incident!
Al mateix lloc, el mateix efecte de frenar al notar que ve un cotxe, però relliscar i notar que vas cap a sota les rodes... Fua! Sort que vaig poder encongir les cames a temps! Cosa que el Fàcil, per desgràcia, no va poder fer...
El trobava a faltar molt, el Fàcil, a vegades hi havien dies que hi pensava moltíssim i el sentia molt, i ben a prop...
Que fort perquè la Sipuca seguia fent bastant sovint lo de plantar-se allà al mig, mirant cap a sota la figuera, i flipant-s'ho ella sola un montón... I que fort un dia que va venir la Xete amb el seu gos, el Blitz, que era com una Lassie però jove, de 4 mesos, i més aviat a mi em va donar molta honda com de guineu grossa... Doncs de cop va el Blitz i s'apalanca allà al lloc on normalment es posava la Sipuca, que aquest dia estava espantada, amagada dins el test aquell rodó on tant li agradava posar-se, sobre la porta, i el Blitz allà parat mirant atentament cap a sota la figuera, al lloc on hi havia l'escultura i la sepultura del Facileirus, i jo que primer ja m'hi vaig fixar un moment, després no sé què, el gos s'aixeca i tal, i al cap d'un ratu el veig que s'hi torna a fotre i de cop, no només això, sinó que comença a bordar. A bordar!!
Uau!
El veien, oi? El sentien, el Fàcil, per allà passejant, oi?
Segur...
Va arribar la Lia, que estava entrenant per lo del Nepal, i aquella tarda, per exemple, havia baixat a peu al Condis de Montgat a comprar cafè, mantega i mermelada. Va dir que havia trigat només un minut més per pujar que per baixar, lo que estava molt bé, i això que a més a la tornada anava amb pes...
Jo aquella tarda havia estat llegint una mica, m'estava agradant molt el Martin Eden, i comque anava d'un escriptor vaig pensar que també a mi m'estava agradan t força escriure aquestes paraules que de tant en tant escribia. Me'n recordo també que aquell dia, mentre llegia allà a la finestra del final, havia pensat amb la diferència d'escriure directament a l'ordenyador, o en una llibreta normal. Perquè aquell dia m'hagués agradat també dibuixar una cosa que havia vist. Havia tirat la culilla del peta per la finestra, perquè era biodegradable, només tabac i paper, i tot i que les de cigarret normal intentava no tirar-les mai al terra, perquè els filtros aquests són lo pitjor de lo pitjor, resulta que les de peta sí que les tirava, per lo que ja he explicat de que eren biodegradables, o almenys això pensava jo i actuava en conseqüència... La qüestió és que la burilla va caure com sobre la tija d'una fulla que hi havia al terra i va quedar formant una forma, un dibuix que em va agradar molt, i vaig pensar en dibuixar-ho aquí, però clar, de seguida vaig pensar que seria difícil, que si hagués estat escribint a mà en una llibreta segurament hagués dibuixat el que vaig veure, però amb això de la modernitat aquesta, noia...
Sí, ja sé que hagués pogut fer-li una foto i penjar-la, o dibuixar-ho en un paper i escanejar-ho, o fins i tot intentar obrir unn programa de paint i provar de recrear la figura, però... no, no era aquesta la cosa.
La Sipuca va baixar del piano i va trepitjar unes notes a l'atzar.
dimecres, 19 de setembre del 2012
joder!!
quin susto...
vaig tornar a néixer!
No feia ni mig any de lo del Fàcil, i aquell dimecres, de cop, l'escena es va repetir de forma gairebé idèntica. Jo havia sortit de Can Pau amb una coca cola de llauna, i vaig decidir baixar pel carrer del parque, i quan estava just a la cantonada aquella fatídica vaig veure (o sentir) un cotxe que arribava, o sigui que vaig frenar, però comque havia plogut una mica les bambes no es van clavar ni aturar ni res, al contrari, vaig relliscar i amb aquella sensació de que es para el món i tot va a una velocitat molt més lenta, com de càmera lenta, em vaig veure caient sota les rodes del cotxe vermell que sortia...
Per sort vaig poder aixecar les cames a temps i caure de cul, o d'esquena, parant el cop, pel que vaig poder saber després, amb el braç dret; i el cotxe, amb el conductor ben espantat, havia frenat prou lluny del meu cos...
però quin sustassu!!
mateix lloc, mateixa situació, perquè va ser ben igual que quan lo del Fàcil: vaig frenar, com ell havia fet, però la puta merda de rajoles aquestes de les voreres modernes no servien per res més que per relliscar...
No feia ni un quart d'hora del percance quan vaig escriure això, i encara em trobava en semi-estat de xoc, espantat i flipant bastant, perquè a més era el dia de la quadratura d'Urà i Plutó, la segona de les 7 que hi haurien fins al 2015
Vaig arribar a casa i em vaig fumar un piti mentre em prenia la coca cola, bastant impactat encara, potser blanc i tot, perquè m'havia com marejat i tot...
deunidó amb les quadratures...
Vaig aprofitar per matar un mosquit que no sé si em volia prendre algo o què, aquell matí ja m'havia carregat una aranya negra que havia trobat passejant per sobre els llençols quan vaig anar a fer el llit...
Respirava amb respiracions profundes intentant asserenar-me...
Quins cachalassus del destí... per un pelet de res m'havia anat de que no pgués arribar a casa i posar-me a escriure, ni dinar (tal com tenia previst fer al cap de poc) i després veure alguna peli abans d'assajar una mica lo del karaoke en un assaig informal a casa amb el Maus i la Lia... ni anar a veure el Barça, que jugava aquella nit al Camp Nou contra l'Spartak de Moscou en el primer partit de Champoions de la temporada...
Entremig havia sigut ja la Festa Major, i molt bé...
El Buzz va molar molt, jo ho vaig fer prou bé de presentador, i quina sonada la Gemma Liñan que de cop, en plena actuació, en ple concurs, va i em ciu (a mi!!) que estava una mica despistat... A mi!! que estava al seu equip, érem en el mateix bàndol tia... si vols fotre canya als concursants i fer el paper de borde, perfecte, i tant! si està de puta mare que algú faci aquest paper... però contra meu, atacar-me a mi, que estem al mateix barcu, en directe... doncs sí, em va tocar una mica, i vaig haver de fer ús d'una capacitat d'esforç terrible per sobre-posar-me i no plegar allà mateix. Què s'ha cregut aquesta tia! No sé com va la cosa en periodisme, però en el món en que jo em movia era evidentíssim que mai es feia algo així, atacar el company, i en directe, pel micro... quina sonada!
I pitjor va ser quan deprés de la mitja part, per cridar-me, va tornar a dir algo de que aquell dia no estava molt fi, i hasta va arribar a dir: "A veure si al final no cobraràs, avui..." O sigui: totalment inadmissible! què s'ha cregut! es va jugar molt sèriament la meva possible continuïtat o no en la presentació del concurs, perquè si hi ha algo que no accepto ni acceptaré de cap manera és que em diguin EN DIRECTE, I PEL MICRO que no cobraré un bolo que ja estic fent per la cara, sense cobrar! Si presentava el concurs ho feia per què volia, i em convidaven a sopar i unes birres, o sigui gràcies, però evidentment no cobrava, o sigui que no se t'acudeixi de fer-me ni una petita broma d'això, i encara menys en directe...
En fin, ja m'anava desfogant....
En global el concurs del buzz Tiana 2012, 4tªedició, va estar molt bé, i l'endemà també, els concerts i tal, Electric Gozzarella molt guai, díjeis, bailoteos i tal...
Deprés el diumenge vem descansar, i el dilluns, amb la Gemma, finalment vem marxar uns dies de vacances.
Ella havia estat currant tot l'agost, cada dia, i la veritat és que ho necessitàvem.... Però de cop resulta que el dimecres havia de tornar a ser a Barna, i envers de marxar fins dijous vem haver de fer només dilluns i dimarts, una nit fora: Pos vale! Si és intens, i aconseguim desfer el temps...
Vem anar a Setcases, on jo no havia estat des de feia més de 20 anys, quan hi 'nàvem de petits, i va molar molt! Ens Vem allotjar a Can Falera, que ara havia obert un hostal, i vem anar al prat, vem estar per allà, ens vem bannyar al riu, camí de carmbonera amunt, vem anar a dinar a can Musiques...
A Tiana encara quedava algun mosquit distret i en vaig pelar un altre abans de canviar de tema, de moment aquell dia portava ja tres morts (2 mosquits i una aranya) i un accident.
Quin susto!!
Ara que ja havia passat mitja horeta... sí, em començava a fer una mica de mal el braç, que al principi, amb l'impacte psicològic produït pels fets, ni me n'havia enterat, però ara notava el cop i les rascades...
Però me n'alegrava, clar, perquè realment hagués pogut ser molt pìtjor....
Havia tornat a tornar a néixer.
quin susto...
vaig tornar a néixer!
No feia ni mig any de lo del Fàcil, i aquell dimecres, de cop, l'escena es va repetir de forma gairebé idèntica. Jo havia sortit de Can Pau amb una coca cola de llauna, i vaig decidir baixar pel carrer del parque, i quan estava just a la cantonada aquella fatídica vaig veure (o sentir) un cotxe que arribava, o sigui que vaig frenar, però comque havia plogut una mica les bambes no es van clavar ni aturar ni res, al contrari, vaig relliscar i amb aquella sensació de que es para el món i tot va a una velocitat molt més lenta, com de càmera lenta, em vaig veure caient sota les rodes del cotxe vermell que sortia...
Per sort vaig poder aixecar les cames a temps i caure de cul, o d'esquena, parant el cop, pel que vaig poder saber després, amb el braç dret; i el cotxe, amb el conductor ben espantat, havia frenat prou lluny del meu cos...
però quin sustassu!!
mateix lloc, mateixa situació, perquè va ser ben igual que quan lo del Fàcil: vaig frenar, com ell havia fet, però la puta merda de rajoles aquestes de les voreres modernes no servien per res més que per relliscar...
No feia ni un quart d'hora del percance quan vaig escriure això, i encara em trobava en semi-estat de xoc, espantat i flipant bastant, perquè a més era el dia de la quadratura d'Urà i Plutó, la segona de les 7 que hi haurien fins al 2015
Vaig arribar a casa i em vaig fumar un piti mentre em prenia la coca cola, bastant impactat encara, potser blanc i tot, perquè m'havia com marejat i tot...
deunidó amb les quadratures...
Vaig aprofitar per matar un mosquit que no sé si em volia prendre algo o què, aquell matí ja m'havia carregat una aranya negra que havia trobat passejant per sobre els llençols quan vaig anar a fer el llit...
Respirava amb respiracions profundes intentant asserenar-me...
Quins cachalassus del destí... per un pelet de res m'havia anat de que no pgués arribar a casa i posar-me a escriure, ni dinar (tal com tenia previst fer al cap de poc) i després veure alguna peli abans d'assajar una mica lo del karaoke en un assaig informal a casa amb el Maus i la Lia... ni anar a veure el Barça, que jugava aquella nit al Camp Nou contra l'Spartak de Moscou en el primer partit de Champoions de la temporada...
Entremig havia sigut ja la Festa Major, i molt bé...
El Buzz va molar molt, jo ho vaig fer prou bé de presentador, i quina sonada la Gemma Liñan que de cop, en plena actuació, en ple concurs, va i em ciu (a mi!!) que estava una mica despistat... A mi!! que estava al seu equip, érem en el mateix bàndol tia... si vols fotre canya als concursants i fer el paper de borde, perfecte, i tant! si està de puta mare que algú faci aquest paper... però contra meu, atacar-me a mi, que estem al mateix barcu, en directe... doncs sí, em va tocar una mica, i vaig haver de fer ús d'una capacitat d'esforç terrible per sobre-posar-me i no plegar allà mateix. Què s'ha cregut aquesta tia! No sé com va la cosa en periodisme, però en el món en que jo em movia era evidentíssim que mai es feia algo així, atacar el company, i en directe, pel micro... quina sonada!
I pitjor va ser quan deprés de la mitja part, per cridar-me, va tornar a dir algo de que aquell dia no estava molt fi, i hasta va arribar a dir: "A veure si al final no cobraràs, avui..." O sigui: totalment inadmissible! què s'ha cregut! es va jugar molt sèriament la meva possible continuïtat o no en la presentació del concurs, perquè si hi ha algo que no accepto ni acceptaré de cap manera és que em diguin EN DIRECTE, I PEL MICRO que no cobraré un bolo que ja estic fent per la cara, sense cobrar! Si presentava el concurs ho feia per què volia, i em convidaven a sopar i unes birres, o sigui gràcies, però evidentment no cobrava, o sigui que no se t'acudeixi de fer-me ni una petita broma d'això, i encara menys en directe...
En fin, ja m'anava desfogant....
En global el concurs del buzz Tiana 2012, 4tªedició, va estar molt bé, i l'endemà també, els concerts i tal, Electric Gozzarella molt guai, díjeis, bailoteos i tal...
Deprés el diumenge vem descansar, i el dilluns, amb la Gemma, finalment vem marxar uns dies de vacances.
Ella havia estat currant tot l'agost, cada dia, i la veritat és que ho necessitàvem.... Però de cop resulta que el dimecres havia de tornar a ser a Barna, i envers de marxar fins dijous vem haver de fer només dilluns i dimarts, una nit fora: Pos vale! Si és intens, i aconseguim desfer el temps...
Vem anar a Setcases, on jo no havia estat des de feia més de 20 anys, quan hi 'nàvem de petits, i va molar molt! Ens Vem allotjar a Can Falera, que ara havia obert un hostal, i vem anar al prat, vem estar per allà, ens vem bannyar al riu, camí de carmbonera amunt, vem anar a dinar a can Musiques...
A Tiana encara quedava algun mosquit distret i en vaig pelar un altre abans de canviar de tema, de moment aquell dia portava ja tres morts (2 mosquits i una aranya) i un accident.
Quin susto!!
Ara que ja havia passat mitja horeta... sí, em començava a fer una mica de mal el braç, que al principi, amb l'impacte psicològic produït pels fets, ni me n'havia enterat, però ara notava el cop i les rascades...
Però me n'alegrava, clar, perquè realment hagués pogut ser molt pìtjor....
Havia tornat a tornar a néixer.
dijous, 13 de setembre del 2012
Bolazo al Pebre!
Tancament de temporada, dimecres després de la festa de fi d'istiu, tot a 1 €, rapejadors catalans i pallassos...
Vem fer 20 minutets de Mabsutin Fikum: entrada amb poró popó, inglès, música, halas music, i panxes. El púbico entusiasmado!
Estàvem al setembre del 2012 i estava passant...
La setmana abans havia sigut la primera setmana sencera sense bolos des de feia molt de temps, tot i que l'absència de bolos no volia dir no currar, perquè precisament, comque el Jsu anava a tope entre els Gripaus i lo del Xesco, havíem hagut d'assajar el karaoke, tres únics assajos dues setmanes abans del bolo, però molt bona feina, Medley, temes de la llista, i venga...
deprés el dilluns vem tocar a Montgat amb les Susis, i...
bueno
hòstia, com hi anaven els mosquits! el dia abans me n'havia carregat 5 ò 6, i aquell matí de dijous estaven un altre cop tocant els ous tot el ratu, no n'havia pelat més que un a la dutxa, i tenia ganes de tornar-.me a tacar les mans de sang...
rasqui rasqui...
Hòstia, doncs que pesat el Piwi amb lo del tempo, tu...!
Vaig començar el bolo de Susis molt bé, flipant de que tot se sentís tan bé i disfrutant-lo, tenia un monitor per mi amb un envio personalitzat, res de compartir envíos de monitor, i clar, molava sentir-ho tot bé, els pitus allà, el Francesc i el David, que s'ho havien currat de puta mare venint dos dies a assajar i mirant-se els temes a casa, fent unes veus i preparant-s'ho...
I el Piwi, que no s'havia ni tan sols dignat a aparèixer en algun assaig, allà obsessionat amb que ens en anàvem enrere...
Pues igual sí, jo què sé!! i què!?! si ens en 'nem enrere, en en 'nem!
L'altra, la Susi, que de cop accepta cantar el Blue Jeans però la talla a la meitat, quan resulta que en els concerts que fèiem a Caldetes sí que els hi cantava tota, als pijos aquells... i aquí que hi havia tota la penyita i la gent del poble i tal, no els hi dóna ni la meitat del que podria... quina llàstima!
Bueno,. jo em vaig agobiar una miqueta, tota la segona meitat del bolo me la vaig passar més pendent de no marxar del tempo que de tocar i tocar bé i escoltar la música i sentir-la, que de fet és la manera de que tot camini i s'empasti i soni, no allà obsessionan-te amb mantenir un tempo cerebral que per altra banda debia estar mal donat s després no el manteníem...
En fin...
El bolo del Pebre sí que va molar, amb el locu del David de Premià per allà, i el Ferran del Cric i tot de penyita... Semblava que se suspendria, perquè de cop fotia un vent de la hòstia i amenaçava pluja, però què va... quan van acabar els raperos catalans vem sortir allà a tope, a donar-ho tot, i les xurris del públic flipant, igual que els xurris i els xiviterus, clar, i sobretot nosaltres, que ens ho vem passar de puta mare!
Ah, sí, em sona que un dia vaig veure ple de catalans...
manííífets!!
clar, jo no era catalanista, ni tant sols em considerava català, i no hi vaig anar pas a la mani aquella...
però si estava claríssim!!
el problema no és Espànya, són els diners! el capital, el sistema, i per suposat no vull ser un nou estat d'europa!
a la merda la puta Europa!
no sóc europeu, ni vull ser-ho, no sóc espanyol ni català, no hi crec, no us reconec països de merda!!
la vostra legalitat per mi no és legítima, i menys qunan tothom sap i veu clarament que imposeu les vostres voluntats a través de la violència, com ha vingut fent l'ésser humà durant els últims no sé quants segles...
us la confiteu amb patates la vostra europa, l'espanya recalcitrant, la merda de catalunya burgesa i la independència dels collons, com si aquesta fos una prioritat urgent!
a tomar pel cul!
"en este momento se están muriendo personas que nunca antes se habían muerto" - capítulo tres tantos
en fin...
Me'n recordo que m'havia acabat ja el llibre que em vaig llegir després d'acabar-me la saga de l'Ayla, i que bé, perquè era un llibre que em va deixar la Memi d'un escriptor africà, i potser si me l'hagués llegit en un altre moment m'hauria agradat més, però no em va entrar gaire bé, en aquell moment, i em va costar una mica...
En canvi ara anava amb el Martin Eden, i m'estava encantant...
De pixades?
Ui, sí, estava a 2418, o sigui moltes, i pensant amb anys ja no ho podia pensar
L'endemà hi havia el Buzz Tiana 2012, el programa de preguntes i respostes de Tiana, inclòs dins els actes oficials de la Festa Major de Tiana 2012.
pues vale, pos venga, jo iba a presentarlo, seguro...
Eliminatòria, quarts, semis, descans i final
Tancament de temporada, dimecres després de la festa de fi d'istiu, tot a 1 €, rapejadors catalans i pallassos...
Vem fer 20 minutets de Mabsutin Fikum: entrada amb poró popó, inglès, música, halas music, i panxes. El púbico entusiasmado!
Estàvem al setembre del 2012 i estava passant...
La setmana abans havia sigut la primera setmana sencera sense bolos des de feia molt de temps, tot i que l'absència de bolos no volia dir no currar, perquè precisament, comque el Jsu anava a tope entre els Gripaus i lo del Xesco, havíem hagut d'assajar el karaoke, tres únics assajos dues setmanes abans del bolo, però molt bona feina, Medley, temes de la llista, i venga...
deprés el dilluns vem tocar a Montgat amb les Susis, i...
bueno
hòstia, com hi anaven els mosquits! el dia abans me n'havia carregat 5 ò 6, i aquell matí de dijous estaven un altre cop tocant els ous tot el ratu, no n'havia pelat més que un a la dutxa, i tenia ganes de tornar-.me a tacar les mans de sang...
rasqui rasqui...
Hòstia, doncs que pesat el Piwi amb lo del tempo, tu...!
Vaig començar el bolo de Susis molt bé, flipant de que tot se sentís tan bé i disfrutant-lo, tenia un monitor per mi amb un envio personalitzat, res de compartir envíos de monitor, i clar, molava sentir-ho tot bé, els pitus allà, el Francesc i el David, que s'ho havien currat de puta mare venint dos dies a assajar i mirant-se els temes a casa, fent unes veus i preparant-s'ho...
I el Piwi, que no s'havia ni tan sols dignat a aparèixer en algun assaig, allà obsessionat amb que ens en anàvem enrere...
Pues igual sí, jo què sé!! i què!?! si ens en 'nem enrere, en en 'nem!
L'altra, la Susi, que de cop accepta cantar el Blue Jeans però la talla a la meitat, quan resulta que en els concerts que fèiem a Caldetes sí que els hi cantava tota, als pijos aquells... i aquí que hi havia tota la penyita i la gent del poble i tal, no els hi dóna ni la meitat del que podria... quina llàstima!
Bueno,. jo em vaig agobiar una miqueta, tota la segona meitat del bolo me la vaig passar més pendent de no marxar del tempo que de tocar i tocar bé i escoltar la música i sentir-la, que de fet és la manera de que tot camini i s'empasti i soni, no allà obsessionan-te amb mantenir un tempo cerebral que per altra banda debia estar mal donat s després no el manteníem...
En fin...
El bolo del Pebre sí que va molar, amb el locu del David de Premià per allà, i el Ferran del Cric i tot de penyita... Semblava que se suspendria, perquè de cop fotia un vent de la hòstia i amenaçava pluja, però què va... quan van acabar els raperos catalans vem sortir allà a tope, a donar-ho tot, i les xurris del públic flipant, igual que els xurris i els xiviterus, clar, i sobretot nosaltres, que ens ho vem passar de puta mare!
Ah, sí, em sona que un dia vaig veure ple de catalans...
manííífets!!
clar, jo no era catalanista, ni tant sols em considerava català, i no hi vaig anar pas a la mani aquella...
però si estava claríssim!!
el problema no és Espànya, són els diners! el capital, el sistema, i per suposat no vull ser un nou estat d'europa!
a la merda la puta Europa!
no sóc europeu, ni vull ser-ho, no sóc espanyol ni català, no hi crec, no us reconec països de merda!!
la vostra legalitat per mi no és legítima, i menys qunan tothom sap i veu clarament que imposeu les vostres voluntats a través de la violència, com ha vingut fent l'ésser humà durant els últims no sé quants segles...
us la confiteu amb patates la vostra europa, l'espanya recalcitrant, la merda de catalunya burgesa i la independència dels collons, com si aquesta fos una prioritat urgent!
a tomar pel cul!
"en este momento se están muriendo personas que nunca antes se habían muerto" - capítulo tres tantos
en fin...
Me'n recordo que m'havia acabat ja el llibre que em vaig llegir després d'acabar-me la saga de l'Ayla, i que bé, perquè era un llibre que em va deixar la Memi d'un escriptor africà, i potser si me l'hagués llegit en un altre moment m'hauria agradat més, però no em va entrar gaire bé, en aquell moment, i em va costar una mica...
En canvi ara anava amb el Martin Eden, i m'estava encantant...
De pixades?
Ui, sí, estava a 2418, o sigui moltes, i pensant amb anys ja no ho podia pensar
L'endemà hi havia el Buzz Tiana 2012, el programa de preguntes i respostes de Tiana, inclòs dins els actes oficials de la Festa Major de Tiana 2012.
pues vale, pos venga, jo iba a presentarlo, seguro...
Eliminatòria, quarts, semis, descans i final
dissabte, 1 de setembre del 2012
Va arribar el setembre i semblava que s'haguessin posat d'acord amb la tardor meteorològica, perquè fotia un ventet que casi feia fred i tot... Semblava impossible que tres o quatre dies abans ens estiguéssim rostint amb la ola de calor i la puta xafogor...
M'havia despertat una mica emboirat, després de la Lluna Plena de Peixos, tant magnètica... La nit abans havíem estat al Casal, que feien l'Estiu Jazz, i va estar molt bé...
Jo em vaig llevar emboirat i vaig preparar-me l'equipatge i les coses del bolo de Señor Señor que teníem l'endemà a la Garrotxa, perquè marxàvem aquell mateix dia cap allà, per arribar bé, fer una mica de farreta i dormir allà i ja ser-hi...
Per cert que vaig fer recompte i havia superat tots els récords de pixades: 336 només al mes d'agost, lo que em donava una espectacular mitjana de 10,8387
ale!
M'havia despertat una mica emboirat, després de la Lluna Plena de Peixos, tant magnètica... La nit abans havíem estat al Casal, que feien l'Estiu Jazz, i va estar molt bé...
Jo em vaig llevar emboirat i vaig preparar-me l'equipatge i les coses del bolo de Señor Señor que teníem l'endemà a la Garrotxa, perquè marxàvem aquell mateix dia cap allà, per arribar bé, fer una mica de farreta i dormir allà i ja ser-hi...
Per cert que vaig fer recompte i havia superat tots els récords de pixades: 336 només al mes d'agost, lo que em donava una espectacular mitjana de 10,8387
ale!
dijous, 30 d’agost del 2012
Hòstia per fi va ploure una mica, tu...
Que bé, perquè ja ni recordàvem quant feia que no plovia...
I després de la ola de calor la temperatura igual havia baixat una mica, però durant uns quants dies va seguir fotent una xafogor descomunal i una humitat que no s'aguantava, suaves inclús estant parat sense fer res, estirat al sofà veient una peli, per exemple...
Ui, en vaig veure bastantes, aquell dia Con la muerte en los talones, clásicos del Hitchock que jo no havia vist, i la veritat és que sabia que les volia veure totes, les del Hitchcock... però que maleta la d'Atormentada (Under Capricorn), o bueno, a mi no em va semblar el pedazo de peli que m'acostumaven a semblar totes les del Hitchcock...
Ah!
i lo més important de tot:
Ja m'havia acabat l'últim llibre de l'Ayla, Los Refugios de Piedra, que era el sisè... quina llàstima, perquè s'havien acabat, però estava content d'haver-me'ls llegit, i d'haver conegut tota aquesta penyita, la Iza, el Creb, el Brun, el Broud, el Jondalar, clar... i el Talut i la Tulie, el Thonolan, la Jetamio, i la Marthona i el Willamar i el Dalanar, i Aquella Qui Era la Primera Entre Aquells Qui Serveixen a la Mare....
i bueno, la Whinney, el Lamp, el Llop, etc, etc... no puc parlar, no puc parlar...
Coollons!
no em podia aguantar! això de ser el primer d'entre els qui ens estàvem llegint tota la saga feia que no pogués comparitr amb dingú lo que em passava, que durill...
bueno, res, no diré res, només que m'havia faltat una mica més de contacte entre els Caps Plans (o sigui vull dir el Clan) i els Altres, però bueno, vale, va...
no diré res... ni aquí!
Ja feia dos dies que me l'havia acabat, el llibre, però clar, encara estava una mica afectat, normal suposo...
I aquell dijus per fi va ploure!
Que bé, quedar-me a casa escribint mentre a fora anava plovent era lo millor que em podia passar aquell dia.
El cap de setmana havíem estat per la Garrotxa, a la súper festa rural de La Quintana, on anàvem a actuar amb el Señor, i a més lUri va arribar de les seves vacances i va dir que també s'apuntava, de manera que al final vem acabar fent una espècie de mescla entre Señor Señor i Mabsutin Fikum de 3 que va estar molt bé, bolazo de Mabsutin Señor, i després molt bona onda amb tota la penyita aquella, gran encontre de clans, assemblea d'estiu molt real, de les més autèntiques de totes les que estàvem fent aquell istiu, aquí o allà...
Vaig dormir sota un pi amb el sac dels avions i una capulana a terra, com si fos un veritable home de veritat! I molt guai perquè a més era el bolo que ens pagaven amb marihuana! que bé... no haver de barrejar diners ni preus ni hòsties... què va! l'endemà s'acosta l'Enric de la Quintana amb un pot d'herba a les mans, me'l dóna i em diu:
- Té, un regalet pels pallassos...
i olé!
Ah, i encara hi havíem de tornar a la Garrotxa, perquè el diumenge teníem el famós bolo del 2 de setembre a El Torn, que en principi havia de ser de Mabsutin Fikum, però resulta que tant l'Uri com el Maus van acabar liats amb una moguda del Marcel dels Galindos i l'Arqué i tal, que no sé què feien per Santa Coloma d'un cabaret de circ o algo...
pos vale!
en ese caso, Señor, Señor!
I que curiós perquè curiosament la pluja va arribar el 30/agost, que em sembla que era el dia que canviaven de signe els Nodos Lunares, després de més de dos anys a Gèminis-Sagitari, ara estarien a Taure-Escorpí fins al 2014 o així...
sí, diria que era aquell dia que havien canviat de signe...
30 d'agost, l'aniversari de la Fiona i el Joni, vuit i 36, em sembla... i Sant Fèlix!!
clar, i la Gemma que aquell any del 2012 no hi va poder anar, perquè clar, treballava...
però bueno, al matí ho vem buscar per la internet, i a traves de Tele Penedès o algo així, vem poder veure un bon tros de la diada amb els Verds descarregant-ho tot, fins i tot una torre de 8 neta...
Quina llàstima no haver-hi pogut anar, sobretot per la Gemma, que clar, siguent d'allà se senten molt aquestes coses, a part del super flipe de la reflip que puguem tenir els que hi anem de fora... però ella deia que era el primer cop en sa vida que s'ho perdia... que fort!
Vaig aprofitar un ratu que havia parat de ploure i em vaig apalancar al patí, tornava a estar sol un rato, i em venia molt de gust entrar en contacte amb les veritats ocultes, amb la cosa amagada en sí, l'essència del res total...
i seguia conversant amb mi mateix per dins, infinites e inacabables divagacions i converses amb tota una gama de multi-mois que apareixien dins meu en tot moment, amb un parell o tres de més predominants potser, no ho sé, però és que després a sota... no ho sé, no sé quants mois podien arribar a aparèixer amb un sol dia...
qui ho sap?
algú en té ni idea...?
Van passar unes nenes pel carrer, i dic nenes però tiraven cap als 15 i algo, o sigui que ja diríem potser adolescents, o noies; i vaig sentir que deien:
- Aquí hi viu el Xàndal!
- Sí, aquí hi viuen el Xàndal i el Manxàndol, us en recordeu? Els pallassos aquells...
Que bo!!
Que bé, perquè ja ni recordàvem quant feia que no plovia...
I després de la ola de calor la temperatura igual havia baixat una mica, però durant uns quants dies va seguir fotent una xafogor descomunal i una humitat que no s'aguantava, suaves inclús estant parat sense fer res, estirat al sofà veient una peli, per exemple...
Ui, en vaig veure bastantes, aquell dia Con la muerte en los talones, clásicos del Hitchock que jo no havia vist, i la veritat és que sabia que les volia veure totes, les del Hitchcock... però que maleta la d'Atormentada (Under Capricorn), o bueno, a mi no em va semblar el pedazo de peli que m'acostumaven a semblar totes les del Hitchcock...
Ah!
i lo més important de tot:
Ja m'havia acabat l'últim llibre de l'Ayla, Los Refugios de Piedra, que era el sisè... quina llàstima, perquè s'havien acabat, però estava content d'haver-me'ls llegit, i d'haver conegut tota aquesta penyita, la Iza, el Creb, el Brun, el Broud, el Jondalar, clar... i el Talut i la Tulie, el Thonolan, la Jetamio, i la Marthona i el Willamar i el Dalanar, i Aquella Qui Era la Primera Entre Aquells Qui Serveixen a la Mare....
i bueno, la Whinney, el Lamp, el Llop, etc, etc... no puc parlar, no puc parlar...
Coollons!
no em podia aguantar! això de ser el primer d'entre els qui ens estàvem llegint tota la saga feia que no pogués comparitr amb dingú lo que em passava, que durill...
bueno, res, no diré res, només que m'havia faltat una mica més de contacte entre els Caps Plans (o sigui vull dir el Clan) i els Altres, però bueno, vale, va...
no diré res... ni aquí!
Ja feia dos dies que me l'havia acabat, el llibre, però clar, encara estava una mica afectat, normal suposo...
I aquell dijus per fi va ploure!
Que bé, quedar-me a casa escribint mentre a fora anava plovent era lo millor que em podia passar aquell dia.
El cap de setmana havíem estat per la Garrotxa, a la súper festa rural de La Quintana, on anàvem a actuar amb el Señor, i a més lUri va arribar de les seves vacances i va dir que també s'apuntava, de manera que al final vem acabar fent una espècie de mescla entre Señor Señor i Mabsutin Fikum de 3 que va estar molt bé, bolazo de Mabsutin Señor, i després molt bona onda amb tota la penyita aquella, gran encontre de clans, assemblea d'estiu molt real, de les més autèntiques de totes les que estàvem fent aquell istiu, aquí o allà...
Vaig dormir sota un pi amb el sac dels avions i una capulana a terra, com si fos un veritable home de veritat! I molt guai perquè a més era el bolo que ens pagaven amb marihuana! que bé... no haver de barrejar diners ni preus ni hòsties... què va! l'endemà s'acosta l'Enric de la Quintana amb un pot d'herba a les mans, me'l dóna i em diu:
- Té, un regalet pels pallassos...
i olé!
Ah, i encara hi havíem de tornar a la Garrotxa, perquè el diumenge teníem el famós bolo del 2 de setembre a El Torn, que en principi havia de ser de Mabsutin Fikum, però resulta que tant l'Uri com el Maus van acabar liats amb una moguda del Marcel dels Galindos i l'Arqué i tal, que no sé què feien per Santa Coloma d'un cabaret de circ o algo...
pos vale!
en ese caso, Señor, Señor!
I que curiós perquè curiosament la pluja va arribar el 30/agost, que em sembla que era el dia que canviaven de signe els Nodos Lunares, després de més de dos anys a Gèminis-Sagitari, ara estarien a Taure-Escorpí fins al 2014 o així...
sí, diria que era aquell dia que havien canviat de signe...
30 d'agost, l'aniversari de la Fiona i el Joni, vuit i 36, em sembla... i Sant Fèlix!!
clar, i la Gemma que aquell any del 2012 no hi va poder anar, perquè clar, treballava...
però bueno, al matí ho vem buscar per la internet, i a traves de Tele Penedès o algo així, vem poder veure un bon tros de la diada amb els Verds descarregant-ho tot, fins i tot una torre de 8 neta...
Quina llàstima no haver-hi pogut anar, sobretot per la Gemma, que clar, siguent d'allà se senten molt aquestes coses, a part del super flipe de la reflip que puguem tenir els que hi anem de fora... però ella deia que era el primer cop en sa vida que s'ho perdia... que fort!
Vaig aprofitar un ratu que havia parat de ploure i em vaig apalancar al patí, tornava a estar sol un rato, i em venia molt de gust entrar en contacte amb les veritats ocultes, amb la cosa amagada en sí, l'essència del res total...
i seguia conversant amb mi mateix per dins, infinites e inacabables divagacions i converses amb tota una gama de multi-mois que apareixien dins meu en tot moment, amb un parell o tres de més predominants potser, no ho sé, però és que després a sota... no ho sé, no sé quants mois podien arribar a aparèixer amb un sol dia...
qui ho sap?
algú en té ni idea...?
Van passar unes nenes pel carrer, i dic nenes però tiraven cap als 15 i algo, o sigui que ja diríem potser adolescents, o noies; i vaig sentir que deien:
- Aquí hi viu el Xàndal!
- Sí, aquí hi viuen el Xàndal i el Manxàndol, us en recordeu? Els pallassos aquells...
Que bo!!
dilluns, 20 d’agost del 2012
Doncs quina llàstima, perquè el final es va anular el bolo de Gírgoles! que havia de fer aquell dilluns al vespre a les Festes de Gràcia, al Carre de La Perla 28...
Sí, l'Edu ens havia trucat per anar-hi amb les Susis el dimecres abans, i va molar molt, vem fotre un bolazo allà al mig del carrer, i ell ja ens va dir que no tenien permís però que en principi si no hi havia cap problema podríem fer tot el bolo allà fora...
I així va ser, bon bolet, el público entusiasmado, i encara com no vem passar el barret, perquè se'ns en va anar lo del cap...
I llavors l'Edu em va dir: "Què doncs, Rúcula! el dilluns que ve, o no?"
I jo que li dic: "I tant home!" dic "Bueno, Rúcula! no, Gírgoles!"
I ja està, en principi així havia de ser.
El divendres vem tocar amb le Susis al Mas Blanc Chill Out i el dissabte vem continuar la Gira de la Donier amb les Susis i el locu del Waitlord per Caldetes i tal...
Mentrestant va arribar la onada de calor, i deuni...
Ola de calor!
Ola de Calor!
En fin, de cop el dilluns al matí em truca l'Edu, que els han denunciat pels concerts del dia abans i tal, i que no està clar que pugui fer les Gírgoles, que just anaven a recórrer la multa, que a més al final es veu que va ser per lo penal i tal, i en fin, que clar, que el bollo no estava per forns, i de moment ho vem ajornar, o aplaçar, o en tot cas, per aquell dia suspendre, sí, anular...
Quina llàstima! Jo que ja m'havia preparat un ordre, una petita escaleta a mode de columna vertebral de l'espectacle per anar-hi passant...
entrada, res, màquina del diablo, presentació, nècdota 1, gírgola 1, més presentació, free Pussy Riot i Julian Assange, amb qui ja havia fet un assaig, minifestacions itinerants espontànies, publicitat amb quema de dinero i me los como, gírgola 2, mariàngels, gírgola 3, poesia, gírgola 4, música de música clàssica amb la funda del viloí, mini-harmònica, martell, carraca, orquestra de voluntarios, atraco, malabars amb un dels hostatges, malabars difícils, gírgola 5, màgia, corbata, cartes, corda, gírgola 6, inglès, panxes i gírgola 7 per marxar amb la bata verda cap a l'hospital, santuari, pensió...
Quina llàstima però bueno, almenys ja m'ho havia pensat una mica i tot això que ja tenia, més o menys mig preparat, i ready per sortir a l'escena en qualsevol moment...
public adult familiar amb nens petits i grans, o petites i granes...
bona pensada, la setmana tot just començava i vaia ola que s'esperava...
uaaa!!
nessessito mi abanico!!
(per cert, que havia trencat fins a 3 pistoles d'aigua en menys d'una setmana, senyal que li fotíem gasto, eh...)
Sí, l'Edu ens havia trucat per anar-hi amb les Susis el dimecres abans, i va molar molt, vem fotre un bolazo allà al mig del carrer, i ell ja ens va dir que no tenien permís però que en principi si no hi havia cap problema podríem fer tot el bolo allà fora...
I així va ser, bon bolet, el público entusiasmado, i encara com no vem passar el barret, perquè se'ns en va anar lo del cap...
I llavors l'Edu em va dir: "Què doncs, Rúcula! el dilluns que ve, o no?"
I jo que li dic: "I tant home!" dic "Bueno, Rúcula! no, Gírgoles!"
I ja està, en principi així havia de ser.
El divendres vem tocar amb le Susis al Mas Blanc Chill Out i el dissabte vem continuar la Gira de la Donier amb les Susis i el locu del Waitlord per Caldetes i tal...
Mentrestant va arribar la onada de calor, i deuni...
Ola de calor!
Ola de Calor!
En fin, de cop el dilluns al matí em truca l'Edu, que els han denunciat pels concerts del dia abans i tal, i que no està clar que pugui fer les Gírgoles, que just anaven a recórrer la multa, que a més al final es veu que va ser per lo penal i tal, i en fin, que clar, que el bollo no estava per forns, i de moment ho vem ajornar, o aplaçar, o en tot cas, per aquell dia suspendre, sí, anular...
Quina llàstima! Jo que ja m'havia preparat un ordre, una petita escaleta a mode de columna vertebral de l'espectacle per anar-hi passant...
entrada, res, màquina del diablo, presentació, nècdota 1, gírgola 1, més presentació, free Pussy Riot i Julian Assange, amb qui ja havia fet un assaig, minifestacions itinerants espontànies, publicitat amb quema de dinero i me los como, gírgola 2, mariàngels, gírgola 3, poesia, gírgola 4, música de música clàssica amb la funda del viloí, mini-harmònica, martell, carraca, orquestra de voluntarios, atraco, malabars amb un dels hostatges, malabars difícils, gírgola 5, màgia, corbata, cartes, corda, gírgola 6, inglès, panxes i gírgola 7 per marxar amb la bata verda cap a l'hospital, santuari, pensió...
Quina llàstima però bueno, almenys ja m'ho havia pensat una mica i tot això que ja tenia, més o menys mig preparat, i ready per sortir a l'escena en qualsevol moment...
public adult familiar amb nens petits i grans, o petites i granes...
bona pensada, la setmana tot just començava i vaia ola que s'esperava...
uaaa!!
nessessito mi abanico!!
(per cert, que havia trencat fins a 3 pistoles d'aigua en menys d'una setmana, senyal que li fotíem gasto, eh...)
dimarts, 14 d’agost del 2012
hòstia, ara no me'n recordo com volia començar...
M'ho havia preparat?
Bueno, no sé...
Aquell dia vaig tornar a veure Martín (Hache)
Boníssima.
Ja l'havia vist en el seu moment, i allò que t'agrada, però no me'n recordava molt, i llavors la vaig veure per allà i la vaig pillar i la vaig veure;
boníssma.
Hòstia, per exemple, us coipo aquí un tros de lo que li diu el pare al fill:
diu:
"No se extraña a un país,
se extraña el barrio en todo caso,
pero también lo extrañás si te mudás a 10 cuadras...
El que se siente patriota,
el que cree que pertenece a un país,
es un tarao mental.
La Patria es un invento.
(...)
Uno se siente parte de muy poca gente.
Tu país son tus amigos, y eso sí se extraña...
pero se pasa..."
deunidòrst...
clar, igual va ser dimecres o dijous que me la vaig posar, jo sol, i la vaig flipar molt, i llavors aquell dimarts la vem tornar a posar amb la Lia, perquè ella no sabia si l'havia vist, i li sonava i tal, però no sabia i...
Molt d'acord amb el Martín, jo ja els havia avisat de que no em sentia ni català ni espanyol ni europeu ni res de cap merda d'aquestes seves.
Jo era del nou país, ja no els reconeixia tots aquells...
Que vem estar a la fira alternativa de Sant Pol!!
hòstia, un moment, ara ho explico, que primer volia dir lo de les pixades:
2125
Aquesta era la xifra en que em trobava...
Quin fàstig, perquè la 2077 la vaig fer en un poly klean, amb lo que havia molat la 2076 allà banyant-me a la platja després del bolo del Circulem 2012... Però va estar bé perquè la 2100 també la vaig fer en aquell mateix poly klean quan hi vem tornar al cap d'un parell de dies, aquest cop només com apúblic i tal, amb la Gemma, i ens vem quedar a dormir allà sota un arbre molt bo amb el cul de castanya...
Cul de Castanya!
Va molar, sí... de fet era el dia que donaven el prèmit...
No el vem guanyar, però vem ser finalistes!
vien!!
sí, es veu que del 9 espectacles en van anomenar 3 que volien destacar, un dels quals seria el campió...
I el nostre, el Nas Arrelat dels Mabsutin Fikum, va ser un dels tres escollits aquests, o sigui: Pòdium! Medalla segura!
i tant!
però si a més era el dia que s'acabaven les olímpiades, o sigui, els Jocs Olímpics... clar, i havíem estat tots aquells dies immersos i embuïts d'espiritu olímpico per tot arreu, i la competición y su puta madre...
Bueno, molt contents d'aconseguir el primer metall pel medallero dels Mabsutin, i ara sí, una mica de vacances...
Bueno, que l'endemà baixàvem a tocar a les Festes de Gràcia amb les Susis and the Waitlords...
yes!
i entremig tot lo de la nova era que s'estava manifestant constament i de forma creixent i exponancial a un ritme immillorable...
vaig pillar l'ukelele i vaig pirar
passeig de tarda, can matas, potser una orxata i una llimonada per fer unes claretes al vespre sota l'aguacatero...
verà verà...
la nova era i el verà,
verà...
M'ho havia preparat?
Bueno, no sé...
Aquell dia vaig tornar a veure Martín (Hache)
Boníssima.
Ja l'havia vist en el seu moment, i allò que t'agrada, però no me'n recordava molt, i llavors la vaig veure per allà i la vaig pillar i la vaig veure;
boníssma.
Hòstia, per exemple, us coipo aquí un tros de lo que li diu el pare al fill:
diu:
"No se extraña a un país,
se extraña el barrio en todo caso,
pero también lo extrañás si te mudás a 10 cuadras...
El que se siente patriota,
el que cree que pertenece a un país,
es un tarao mental.
La Patria es un invento.
(...)
Uno se siente parte de muy poca gente.
Tu país son tus amigos, y eso sí se extraña...
pero se pasa..."
deunidòrst...
clar, igual va ser dimecres o dijous que me la vaig posar, jo sol, i la vaig flipar molt, i llavors aquell dimarts la vem tornar a posar amb la Lia, perquè ella no sabia si l'havia vist, i li sonava i tal, però no sabia i...
Molt d'acord amb el Martín, jo ja els havia avisat de que no em sentia ni català ni espanyol ni europeu ni res de cap merda d'aquestes seves.
Jo era del nou país, ja no els reconeixia tots aquells...
Que vem estar a la fira alternativa de Sant Pol!!
hòstia, un moment, ara ho explico, que primer volia dir lo de les pixades:
2125
Aquesta era la xifra en que em trobava...
Quin fàstig, perquè la 2077 la vaig fer en un poly klean, amb lo que havia molat la 2076 allà banyant-me a la platja després del bolo del Circulem 2012... Però va estar bé perquè la 2100 també la vaig fer en aquell mateix poly klean quan hi vem tornar al cap d'un parell de dies, aquest cop només com apúblic i tal, amb la Gemma, i ens vem quedar a dormir allà sota un arbre molt bo amb el cul de castanya...
Cul de Castanya!
Va molar, sí... de fet era el dia que donaven el prèmit...
No el vem guanyar, però vem ser finalistes!
vien!!
sí, es veu que del 9 espectacles en van anomenar 3 que volien destacar, un dels quals seria el campió...
I el nostre, el Nas Arrelat dels Mabsutin Fikum, va ser un dels tres escollits aquests, o sigui: Pòdium! Medalla segura!
i tant!
però si a més era el dia que s'acabaven les olímpiades, o sigui, els Jocs Olímpics... clar, i havíem estat tots aquells dies immersos i embuïts d'espiritu olímpico per tot arreu, i la competición y su puta madre...
Bueno, molt contents d'aconseguir el primer metall pel medallero dels Mabsutin, i ara sí, una mica de vacances...
Bueno, que l'endemà baixàvem a tocar a les Festes de Gràcia amb les Susis and the Waitlords...
yes!
i entremig tot lo de la nova era que s'estava manifestant constament i de forma creixent i exponancial a un ritme immillorable...
vaig pillar l'ukelele i vaig pirar
passeig de tarda, can matas, potser una orxata i una llimonada per fer unes claretes al vespre sota l'aguacatero...
verà verà...
la nova era i el verà,
verà...
dimecres, 8 d’agost del 2012
Vaig veure The Road, dolenteta bona... suposo que em va agradar per apocalíptica, o post-apocalíptica, no perquè la peli fos gaire bona com a tal... però sempre m'agradaven les pelis de possibles futurs, amb naus i tecnologia o amb personatges que se les havien d'ingeniar per viure sense societat ni civilització perquè hi havia hagut algun tipus de cataclisme o algo...
Al 2012 érem molta gent, més de 7.000 milions d'habitants, que amb números s'escriuria 7.000.000.000 de persones.
Era molt, sí, segurament més del que mai s'havia arribat a ser, i jo em preguntava com podria explicar-li a l'Ayla quan li escrivís les Cartes a l'Ayla, el llibre que volia escriure explicant el món on vivíem però intentant fer-ho perquè ho entengués algú que no ho havia vist, ja fos de fora del planeta o des d'un temps remot on tot plegat tot just començava, pel que fa a la multitud d'invents i utensilis que havíem estat desenvolupant els humans des de feia multitud d'anys... Tecnologia!
Descobriments casuals, molta investigació, gran utilització d'una part del nostre cos anomenada cervell, que per una banda era molt útil perquè ens permetia fer una sèrie de coses totalment inaudites, però per l'altra també ens creava una sèrie de pors i sensacions que es convertien en comportaments i actes incomprensibles...
Com per exemple el que estaven fent els governants de diferents països; aquell dimecres havia vist per la tele un diputat del PP o no sé què, que defensava lo de no ajudar a les persones que ells anomenaven "immigrants ilegals"; a no ser que aquests paguessin una quantitat determinada de diners...
I clar, els metges no s'ho podien creure, quin extermini!
N'hi van haver uns que van assaltar un parell de Mercadona's a Andalusia per repartir els aliments entre la gent que passava gana, després els del Banc d'Aliments es veu que van dir que no volien acceptar els aliments per la seva procedència...
Quina sonadura!
Jo aquella tarda tornava a estar sol, bueno, amb la Sipuca, que dormia a fora el pati entre els testos de marihuana. Havia sigut un bon dia pel que fa a l'eliminació de mosquits, de bon matí ja n'havia matat un que s'havia parat a descansar a la mosquitera, perquè ja feia dies que els molt cabronets estaven tocant els ous i finalment havíem instal·lat la mosquitera. Molava perquè també tenia aquest ús: a part d'aconseguir que no entressin els mosquits, de vagades els tius es paraven allà a dissimular, com si fos una terenyina gegant que no els atrapava com les trenyines autèntiques que fabricaven les aranyes, però sí que et permetia veure'ls molt clarament allà apalancats i acostar-t'hi amb cuidado i... pam!
Després, a mig matí, n'havia pelat un parell o tres més a la bassa, on vem pujar amb la Gemma a fer un banyet... De vegades valia la pena arriscar-se a rebre alguna picada, sabent al que t'exposaves, si almenys n'aconseguies matar un... A la tarda n'havia pelat un altre que em volia tocar els ous quan m'anava a fer una palla, sort que el vaig liquidar ràpid abans que em comencés a atacar. Segurament aquell dimecres era un dels dies que havia aconseguit carregar-me més mosquits de tot l'istiu, més de 5 segur, i per mi això ja era una bona xifra. M'estava convertint en tot un caçador, expert i aviat experimentat...
Al vespre jugava el Barça contra el Manchester United en un amistós d'aquests de pre-temporada , i havíem quedat amb l'Arqué que el veuríem a Can Boter i després ens quedaríem allà a sopar...
Perfecte, només em quedava llegir una mcia, regar i guardar la roba neta que havia tret del terrat.
Al 2012 érem molta gent, més de 7.000 milions d'habitants, que amb números s'escriuria 7.000.000.000 de persones.
Era molt, sí, segurament més del que mai s'havia arribat a ser, i jo em preguntava com podria explicar-li a l'Ayla quan li escrivís les Cartes a l'Ayla, el llibre que volia escriure explicant el món on vivíem però intentant fer-ho perquè ho entengués algú que no ho havia vist, ja fos de fora del planeta o des d'un temps remot on tot plegat tot just començava, pel que fa a la multitud d'invents i utensilis que havíem estat desenvolupant els humans des de feia multitud d'anys... Tecnologia!
Descobriments casuals, molta investigació, gran utilització d'una part del nostre cos anomenada cervell, que per una banda era molt útil perquè ens permetia fer una sèrie de coses totalment inaudites, però per l'altra també ens creava una sèrie de pors i sensacions que es convertien en comportaments i actes incomprensibles...
Com per exemple el que estaven fent els governants de diferents països; aquell dimecres havia vist per la tele un diputat del PP o no sé què, que defensava lo de no ajudar a les persones que ells anomenaven "immigrants ilegals"; a no ser que aquests paguessin una quantitat determinada de diners...
I clar, els metges no s'ho podien creure, quin extermini!
N'hi van haver uns que van assaltar un parell de Mercadona's a Andalusia per repartir els aliments entre la gent que passava gana, després els del Banc d'Aliments es veu que van dir que no volien acceptar els aliments per la seva procedència...
Quina sonadura!
Jo aquella tarda tornava a estar sol, bueno, amb la Sipuca, que dormia a fora el pati entre els testos de marihuana. Havia sigut un bon dia pel que fa a l'eliminació de mosquits, de bon matí ja n'havia matat un que s'havia parat a descansar a la mosquitera, perquè ja feia dies que els molt cabronets estaven tocant els ous i finalment havíem instal·lat la mosquitera. Molava perquè també tenia aquest ús: a part d'aconseguir que no entressin els mosquits, de vagades els tius es paraven allà a dissimular, com si fos una terenyina gegant que no els atrapava com les trenyines autèntiques que fabricaven les aranyes, però sí que et permetia veure'ls molt clarament allà apalancats i acostar-t'hi amb cuidado i... pam!
Després, a mig matí, n'havia pelat un parell o tres més a la bassa, on vem pujar amb la Gemma a fer un banyet... De vegades valia la pena arriscar-se a rebre alguna picada, sabent al que t'exposaves, si almenys n'aconseguies matar un... A la tarda n'havia pelat un altre que em volia tocar els ous quan m'anava a fer una palla, sort que el vaig liquidar ràpid abans que em comencés a atacar. Segurament aquell dimecres era un dels dies que havia aconseguit carregar-me més mosquits de tot l'istiu, més de 5 segur, i per mi això ja era una bona xifra. M'estava convertint en tot un caçador, expert i aviat experimentat...
Al vespre jugava el Barça contra el Manchester United en un amistós d'aquests de pre-temporada , i havíem quedat amb l'Arqué que el veuríem a Can Boter i després ens quedaríem allà a sopar...
Perfecte, només em quedava llegir una mcia, regar i guardar la roba neta que havia tret del terrat.
dimarts, 7 d’agost del 2012
ja estava al futur!
i a més estava de vacances...
havia superat les 2012 pixades feia un parell o tres de dies, i clar, des de llavors tot eren senyals, petits enviaments d'informació privilegiada sobre el futur i el que vindria...
i que guai que m'hagués coïncidit l'arribada de les vacances amb l'arribada al 2012...
va molar molt perquè després d'acabar el juliol amb 1966, l'endemà 1 d'agost vaig tancar el dia amb 1977, o sigui el meu any, l'any en que jo vaig néixer, però lo bo va ser que l'endemà vaig acabar el dia amb 1988, i el dia següent amb 1999: o sigui tot xifres molt maques i que a més em donaven una mitjana d'onze exactes pels 3 primers dies d'agost...
molt curiós...
i quan vaig escriure això ja estava al 2036, o sigui, vull dir que portava 2036 pixades amb lo que portàvem d'any, i sí: tot eren senyals, per exemple, acabar de currar just quan arribo a les 2012, perquè clar, al futur no es treballarà...
tot i que també era veritat que jo era molt de la frase "sempre de vacances, sempre treballant" que és com dir "mai de vacances, mai treballant" però clar, lo que són els oficis vocacionals ja ho tenen això, i jo era un pallasso, sempre!
lo que ens havia ensenyat el Juanitu anys enrere: no fèiem el pallasso, érem pallassos!
i tant!
però tot i així, tot i aquesta filosofia de vida de "mai de vacances sempre treballant", o "mai treballant sempre de vacances", era evident que també hi havien dies que hi havia menys feina de la d'anar a llocs, sortir de Tiana, agafar cotxes o transports moderns, fer coses i coses...
de cop tenia al davant uns quants dies molt tranquils, només un bolo de Mabsutin Fikum a la Fira Alternativa de Sant Pol de Mar el divendres següent, i després estar a casa i no fer res, llegir, mirar, veure-les passar...
hòstia, com quan estava un dia pixant, amb la ràdio encesa, i no sé què deien a les notícies dels pressupostos i no sé què de les putes retallades de su puta madre, els molt cabrons que estaven duent a terme un extermini descarat amb totes les de la llei...
pues jo que estic allà pixant, i just penso "2014" (perquè era la pixada 2014 de l'any) i en aquell mateix moment, just quan jo ho penso, a la ràdio diuen: "2014"
que fort!
o sigui, una altra senyal, que al 2014 estaria molt conectat; per cert, vaig rebre una espècie d'avís de que el 2013 podia ser dolorós, i després no sé quina altra informació que ara no em ve a la memòria...
quantes coincidències!!!
me'n recordo que aquell dia Venus va entrar a Cranc i l'endemà Mercuri recuperava la directa als primers graus de Leo, jo havia vist El Exorcista, però no per la tele, no...
me la vaig posar amb DVD!
sol a casa, la Gemma que ja hi 'nava currant tot l'agost cada dia...
aquell matí havíem baixat a la platja amb la Montse, i el dia abans havia estat a casa seva ajudant-la a obrir-se un spotify per poder escoltar Vivaldi a tota merda i musica clàsica i lo quie vulgués
en Jordi ja estava a casa, després de la operació, i semblava que es trobava bé; s'entretenia jugant amb la càmera i l'ordenyador fent vídeos de time lapse o no sé què, boníssim...
la Lia i el Jsu havien pujat al Valle a veure l'Isaac, i la Judith era pel sud de França...
jo era un pallasso, segur...
i estava sol a casa
el Dengutio havia estat fora tot el finde i quan va tornar se'n va anar a passar visita de Dr. Fiebre...
m'agradava molt estar sol a cas i fer el que vulgués, al cap d'un ratu regaria i potser seuria a llegir un rato l'Ayla i sus amigos que estaven visitant coves i alguns ratus se'm feia una mica aburrit...
però m'agradava, eh!
mite'l!
va arribar l'Abel, que també estava de vacances total, i havia pensat de passar per Tiana, que bé!
vaig treure l'orxata i vem prendre'ns-en uns gots...
ole!!
i a més estava de vacances...
havia superat les 2012 pixades feia un parell o tres de dies, i clar, des de llavors tot eren senyals, petits enviaments d'informació privilegiada sobre el futur i el que vindria...
i que guai que m'hagués coïncidit l'arribada de les vacances amb l'arribada al 2012...
va molar molt perquè després d'acabar el juliol amb 1966, l'endemà 1 d'agost vaig tancar el dia amb 1977, o sigui el meu any, l'any en que jo vaig néixer, però lo bo va ser que l'endemà vaig acabar el dia amb 1988, i el dia següent amb 1999: o sigui tot xifres molt maques i que a més em donaven una mitjana d'onze exactes pels 3 primers dies d'agost...
molt curiós...
i quan vaig escriure això ja estava al 2036, o sigui, vull dir que portava 2036 pixades amb lo que portàvem d'any, i sí: tot eren senyals, per exemple, acabar de currar just quan arribo a les 2012, perquè clar, al futur no es treballarà...
tot i que també era veritat que jo era molt de la frase "sempre de vacances, sempre treballant" que és com dir "mai de vacances, mai treballant" però clar, lo que són els oficis vocacionals ja ho tenen això, i jo era un pallasso, sempre!
lo que ens havia ensenyat el Juanitu anys enrere: no fèiem el pallasso, érem pallassos!
i tant!
però tot i així, tot i aquesta filosofia de vida de "mai de vacances sempre treballant", o "mai treballant sempre de vacances", era evident que també hi havien dies que hi havia menys feina de la d'anar a llocs, sortir de Tiana, agafar cotxes o transports moderns, fer coses i coses...
de cop tenia al davant uns quants dies molt tranquils, només un bolo de Mabsutin Fikum a la Fira Alternativa de Sant Pol de Mar el divendres següent, i després estar a casa i no fer res, llegir, mirar, veure-les passar...
hòstia, com quan estava un dia pixant, amb la ràdio encesa, i no sé què deien a les notícies dels pressupostos i no sé què de les putes retallades de su puta madre, els molt cabrons que estaven duent a terme un extermini descarat amb totes les de la llei...
pues jo que estic allà pixant, i just penso "2014" (perquè era la pixada 2014 de l'any) i en aquell mateix moment, just quan jo ho penso, a la ràdio diuen: "2014"
que fort!
o sigui, una altra senyal, que al 2014 estaria molt conectat; per cert, vaig rebre una espècie d'avís de que el 2013 podia ser dolorós, i després no sé quina altra informació que ara no em ve a la memòria...
quantes coincidències!!!
me'n recordo que aquell dia Venus va entrar a Cranc i l'endemà Mercuri recuperava la directa als primers graus de Leo, jo havia vist El Exorcista, però no per la tele, no...
me la vaig posar amb DVD!
sol a casa, la Gemma que ja hi 'nava currant tot l'agost cada dia...
aquell matí havíem baixat a la platja amb la Montse, i el dia abans havia estat a casa seva ajudant-la a obrir-se un spotify per poder escoltar Vivaldi a tota merda i musica clàsica i lo quie vulgués
en Jordi ja estava a casa, després de la operació, i semblava que es trobava bé; s'entretenia jugant amb la càmera i l'ordenyador fent vídeos de time lapse o no sé què, boníssim...
la Lia i el Jsu havien pujat al Valle a veure l'Isaac, i la Judith era pel sud de França...
jo era un pallasso, segur...
i estava sol a casa
el Dengutio havia estat fora tot el finde i quan va tornar se'n va anar a passar visita de Dr. Fiebre...
m'agradava molt estar sol a cas i fer el que vulgués, al cap d'un ratu regaria i potser seuria a llegir un rato l'Ayla i sus amigos que estaven visitant coves i alguns ratus se'm feia una mica aburrit...
però m'agradava, eh!
mite'l!
va arribar l'Abel, que també estava de vacances total, i havia pensat de passar per Tiana, que bé!
vaig treure l'orxata i vem prendre'ns-en uns gots...
ole!!
dijous, 2 d’agost del 2012
l'agost...
ja hi érem i no sé quines sensacions devia tenir l'altra gent, però jo he tenia claríssim: estava petant el planeta
quines coincidències, i quantes...!!
vem estar un parell de dies a Cadaqués, però amb la sensació de temps desfet a l'estil dels rellotges del Dalí, vem tenir la sensació de que ens hi passàvem com tres setmanes... que bé!
palicorna, passejos, bons dinars, Memi vull un gelat...
vem tornar el dimecres, que a la tarda teníem el passacarrers xandri de Mabsutin Fikum al Festival Pleniluni de Torredembarra, l'endemà hi tornaríem a fer tot el Nas Arrelat sencer.
de moment aquell dijous al matí estaven operant en Jordi de la cosa, l'Isaac havia baixat del Valle i havia anat cap allà amb la Lia a primera hora. En principi no havia d'haver-hi cap complicació, jo estava a casa fent powers com un condemnat, i li havien dit que el dissabte ja tiraria cap amunt, o sigui cap a casa vull dir, cap a Cerdanya...
va sonar el mòbil de la Gemma, un missatge
jo portava una bona abducció i estava ben abduït
seguia sospitant que era un robot, però tenia prohibit parlar-ne, i encara menys escriure res sobre aquest tema
també m'havien dit que potser més que un robot era un extraterrestre, però no ho sé, me'ra ben igual, no tenia sensacions...; está bién, sí, soy un robot, qué pasa...?
vaig tornar a la Terra i clar, flipant, com sempre
de mentres estaven fent els Jocs Olímpics, yo me cago en las olimpiadas i su puta madre al completo!!
just llavors em va trucar en Lluc, per lo del bolo de dissabte, que estava superant els nivells d'encerrona permesos en els estatus xàndrics de l'evolució paulatina i vaig aprofitar per recordar-li lo dels 250€ de l'Una d'Ostres que encara em faltaven per cobrar, no fos cas que ens despistéssim...
sí, em venia d'aquí
potencialment la internet podia ser infinita, pero de moment estava clar que encara era finita, clarament finita
redéu, quina abducció portava!
no coordinava, no processava...
ééeeoooo!!
dissabte, 28 de juliol del 2012
ole ole, ja havíem acabat els cabarets del Grec!
El tercer també va estar molt guapu, jo almenys me'n recordo que mu vaig passar molt bé, sobretot en alguns moments...
Vem tocar molt bé i la gent estava contenta amb nosaltres, i lo millor de tot: que ja havíem acabat, i ara només tenia al davant uns dies a Cadaqués i, en tornar, quatre bolos xandris però xandris de veritat de lo més bo: passacarrers amb els Mabsutin, un parell ò tres de bolos del Nas Arrelat, i una míssion ultra-xandri de lo més pur amb el famós Lluís de Gama-2, que ens havia trucat al cap d'anys i anys per saber si encara fèiem allò de les panxes...
perfecte!
Era dissabte i estava a casa sense fer res, al vespre hi havia la festa de l'Arqué, i a part d'això no havia de fer res més que estar allà sense fer res, i que bé que mu estava passant d'estar a casa sol i sense fer res, o casi res...
Llegir una miqueta (per cert que no sé si ho havia dit que ja m'havia acabat el 5è de l'Ayla i havia començat el sisè i últim - que jo sapigués - La Tierra de las Cuevas Pintadas...)... i eso, molt bé, llegir una mica, després un ratet d'ordenyador internat, unes rentadores, esmorzar, seure, mirar, no fer res, escoltar, sentir a veure què sentia...
I de pixades clar, el segle XX estava passant a una velocitat vertiginosa!
Ja estava al 1926, i tenia un parell de qüestions rondant-me.
Primer de tot: amb quina xifra acabaria el juliol, perquè segurament seria a la segona meitat del s.XX, però tenia curiositat per saber si seria cap allà als anys '50 ò '60 o què, igual m'acostava a l'any del meu naixament...;
i després la bona bona: quin dia arribaria a les 2012!
perquè clar, a partir d'aquí tot seria futur, o sigui: que cada cop que anés a pixar podria intuïr alguna cosa o coseta més del possible futur, si és que podia llegir les senyals...
com havia fet el dia aquell fora del temps, quan estava veient-les passar allà al terrat del Museu d'Història de Catalunya, que vaig percebre unes intuicions amb informació camuflada que em van fer pensar o intuïr que potser cap a finals de setmebre, dia 28 ò 29, podia haver-hi un cataclisme gros o algo...
no sé, em va semblar fins i tot oportú començar a tirar aquesta data porai, anar escampant el rumor i que corrés la incertidumbre, sense que arribés a cundir el pànic, però clar, qui podia saber res del què passaria...
jo no sabia pas res del què passaria...
hòstia, érem la realitat!!
El tercer també va estar molt guapu, jo almenys me'n recordo que mu vaig passar molt bé, sobretot en alguns moments...
Vem tocar molt bé i la gent estava contenta amb nosaltres, i lo millor de tot: que ja havíem acabat, i ara només tenia al davant uns dies a Cadaqués i, en tornar, quatre bolos xandris però xandris de veritat de lo més bo: passacarrers amb els Mabsutin, un parell ò tres de bolos del Nas Arrelat, i una míssion ultra-xandri de lo més pur amb el famós Lluís de Gama-2, que ens havia trucat al cap d'anys i anys per saber si encara fèiem allò de les panxes...
perfecte!
Era dissabte i estava a casa sense fer res, al vespre hi havia la festa de l'Arqué, i a part d'això no havia de fer res més que estar allà sense fer res, i que bé que mu estava passant d'estar a casa sol i sense fer res, o casi res...
Llegir una miqueta (per cert que no sé si ho havia dit que ja m'havia acabat el 5è de l'Ayla i havia començat el sisè i últim - que jo sapigués - La Tierra de las Cuevas Pintadas...)... i eso, molt bé, llegir una mica, després un ratet d'ordenyador internat, unes rentadores, esmorzar, seure, mirar, no fer res, escoltar, sentir a veure què sentia...
I de pixades clar, el segle XX estava passant a una velocitat vertiginosa!
Ja estava al 1926, i tenia un parell de qüestions rondant-me.
Primer de tot: amb quina xifra acabaria el juliol, perquè segurament seria a la segona meitat del s.XX, però tenia curiositat per saber si seria cap allà als anys '50 ò '60 o què, igual m'acostava a l'any del meu naixament...;
i després la bona bona: quin dia arribaria a les 2012!
perquè clar, a partir d'aquí tot seria futur, o sigui: que cada cop que anés a pixar podria intuïr alguna cosa o coseta més del possible futur, si és que podia llegir les senyals...
com havia fet el dia aquell fora del temps, quan estava veient-les passar allà al terrat del Museu d'Història de Catalunya, que vaig percebre unes intuicions amb informació camuflada que em van fer pensar o intuïr que potser cap a finals de setmebre, dia 28 ò 29, podia haver-hi un cataclisme gros o algo...
no sé, em va semblar fins i tot oportú començar a tirar aquesta data porai, anar escampant el rumor i que corrés la incertidumbre, sense que arribés a cundir el pànic, però clar, qui podia saber res del què passaria...
jo no sabia pas res del què passaria...
hòstia, érem la realitat!!
dijous, 26 de juliol del 2012
Doncs havia arribat ja al segle XX, me'n recordo que quan vaig escriure aquestes paraules portava 1905 pixades; la Gemma acabava d'anar donar un tomet i potser fer una bassa a can Boter, jo era a punt d'anar a Can Matas a carregar les coses per l'assaig de Grec 3 que teníem aquella tarda al Fòrum, el bolo seria l'endemà.
Feia un parell o tres de dies que havia passat per les 1877 pixades, o sigui, just cent anys abans del meu naixement (en l'assimilació mental que feia de pixades i anys per recordar més fàcilment la xifra), cent anys justos perquè jo naixés, o el que era el mateix: l'any en que havia nascut el nostre amic Hermann Hesse... No vaig veure cap notícia relacionada amb el Lobo Estepario ni res aquell dia... però sí que me'n recordo que per la Sexta 3 van fer El Guateque, que comença amb aquella escena que representa que estan gravant una película i el Peter Sellers no para de liar-la, i el director hi ha un moment que para, corten corten, i li pregunta al Peter si sap a quin any representa que estan (perquè el colega va amb el rellotge de munyeca posat), i li diuen que representa que són al 1878, just les pixades que jo portava en aquell moment!
Després també vaig passar per les 1892 el dia que feia 20 anys de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, 25/juliol/1992, o sigui que vaig tornar a pensar "que bé, quina coincidència, i que conectat que vaig..."
Perquè a més va ser el Dia Fora del Temps i vem tenir un montón de revelacions...
Vaig estar de bolo a Barcelona amb el Joan Boher, al terrat del Museu d'Història de Catalunya, però lo que volia explicar era lo del cine, que fort!
la Gemma estava de bon matí estirada al llit mentre jo llegia assegut a la taula de fora, i...
bueno, intentaré aconseguir algo d'imatges per explicar-ho, perquè és massa fort, només amb paraules no puc...
que heavy...
Feia un parell o tres de dies que havia passat per les 1877 pixades, o sigui, just cent anys abans del meu naixement (en l'assimilació mental que feia de pixades i anys per recordar més fàcilment la xifra), cent anys justos perquè jo naixés, o el que era el mateix: l'any en que havia nascut el nostre amic Hermann Hesse... No vaig veure cap notícia relacionada amb el Lobo Estepario ni res aquell dia... però sí que me'n recordo que per la Sexta 3 van fer El Guateque, que comença amb aquella escena que representa que estan gravant una película i el Peter Sellers no para de liar-la, i el director hi ha un moment que para, corten corten, i li pregunta al Peter si sap a quin any representa que estan (perquè el colega va amb el rellotge de munyeca posat), i li diuen que representa que són al 1878, just les pixades que jo portava en aquell moment!
Després també vaig passar per les 1892 el dia que feia 20 anys de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, 25/juliol/1992, o sigui que vaig tornar a pensar "que bé, quina coincidència, i que conectat que vaig..."
Perquè a més va ser el Dia Fora del Temps i vem tenir un montón de revelacions...
Vaig estar de bolo a Barcelona amb el Joan Boher, al terrat del Museu d'Història de Catalunya, però lo que volia explicar era lo del cine, que fort!
la Gemma estava de bon matí estirada al llit mentre jo llegia assegut a la taula de fora, i...
bueno, intentaré aconseguir algo d'imatges per explicar-ho, perquè és massa fort, només amb paraules no puc...
que heavy...
dissabte, 21 de juliol del 2012
però si ja hi érem!
i tant, i tant que hi érem...
Vaig arribar a les 1848 pixades i no vaig veure cap notícia sobre el tren o la inauguració del primer túnel de l'estat español a Montgat en el trajecte Barcelona - Mataró, ni res... Feia uns díes sí que me'n recordo que just quan estava a 1818 va ser l'aniversari del Nelson Mandela, que era nascut al 1918, o sigui que déunidó, i casi...
Entremig vem anar ja pel Grec 2.
Jo aquell divendres m'havia llevat ben content i havia estat llegint, ja m'havia començat el 6è de l'Ayla, Los Refugios de Piedra, i llavors havia anat cap a Barna amb transport públic, perquè havia quedat amb la Cecília de Pallassos Sense Fronteres per revisar unes coses i cosetes de lo de les finances del Líban.
Fet i dicidit, ja havia cobrat una part de lo de l'una d'ostres, i vaig parar a pillar-me unes baquetes normals, unes de fluixet, i atenció...: un ukelele!
yes!
Ja feia uns mesos que l'havia vist, allà en un aparador, com una guitarreta vermella de pallasso molt adient, i me'n recordo que vaig dir: "quan cobri l'una d'ostres me n'agencio un..."
pos venga!
com un gínjol amb la meva adquisició cap a Psf, todo bien con lo de los números, i a dinar un menú, ole, menú de rics: 7'70€. Tallarines carbonara, dos hamburgueses amb patates, postre (yogurt), aigua, música búlgara i molta calma.
Perfecte.
Llavors això que arribo a la carpa, i el Lluc em diu que ja ha vist el meu vídeo cremant diners, i que aviat en tindrem més per cremar, que finalment li han donat la subvenció...
haha, vale...
Va anar molt millor el segon bolo, després del desestret de la setmana anterior, amb les deficiències tècniques i conceptuals i tots els del Come and see per allà tahats...
Almenyus al grec 2 vem tenir uneas bones condicions tècniques i millor ambient en general, bon bolo amb els súper locus dels Trifaldó, i el Odorof increïble, molt bona onda i bona conéction, somos los gorilas... eh, eh, eh!
En cabat del bolo ja vaig veure el Harry Cuñi per allà, clar, hi havia que celebrar-ho, no...?
La penya suposo que flipant bastant, però nosaltres més o menus, com que ja el coneixem, anem fent, recull, desmonta, carrega...
i en aquestes que veig els trifaldó allà com cuchichejant, i jo que penso: "què i què, què diuen aquests locus...?" i m'hi acosto. El ros, el de rissos, amb aquella mirada, l'altre amb els seus caretus, i el Tomeu que em diu:
- Què? si o no? no ha tengut temps tioo... no ha tengut temps! com pot anar ja amb aquest careto?
Vaia rissa! Estaven flipant, clar, i expicant-li a l'altre, el que no l'havia vist, que llavors va entrar a veure'l un moment i la va flipar encara més, deia que s'havia de fotre més de 20 ratlles d'speed i calimocho a saco per igualar-ho, i encara tindria millor caretu...
que bó...
Llavors en això que surt el Harry, que no sabíem com tornava a Tiana, l'Arqué just acabava de marxar, i el Maus li pregunta que com torna.
- With you, myu friend! - li diu el Harry.
- Hòstia, però... amb l'equip i tot, crec que no hi ha puestu, eh... - li va contestar el Maus.
- Pues en taxi!
Ole!
pa la verbena!
...no ha tengut temps tioo, no ha tengut temps...
dissabte, 14 de juliol del 2012
Doncs que fort perquè vaig arribar a les 1789 pixades just el dia 14 de juliol, que se celebrava lo de la Bastilla i tal... Feia dies que portava un autp-pique intern amb la cosa de que clar, m'estava llegint Los Refugios de Piedra, el 5è de l'Ayla i tal, i me'n recordo que quan anava per la pàgina 600 i algo m'estava acostant ja a les 1600 pixades, o sigui que traient l'1 de les 1000 podia auto-motivar-me, cosa que jo en un principi sempre havia tingut clar que volia evitar de totes totes... però de cop un dia llegia 20 ò 25 pàgines del tirón i em distanciava, potser em pensava que les pixades ja casi pillaven les pàgines però aquestes agafaven distància, fins que vaig deixar de llegir un dia a la pàgina 767, i quan a la tarda vaig tornar a pillar el llibre, just acabava de fotre la pixada 1767 de l'any...
Sí, pensava que ja em tenia, i que a partir d'aquí les pixades ja adelantarien definitivament les pàgines fins que m'hagués acabat el llibre, però es va posar interessant la cosa i estava fotent una apretada de puta mare, just me'n recordo que havia arribat ja a la pàgina 804 o així, mentre que de pixades anava tot just per la 1789, però era el dia de la Bastilla... i vaig pensar "quina conexió penya..."
Era ple istiu, els mosquits ja començaven a ser-hi bastatn, i mentre escribia això la Gemma estornudava estirada al llit, cansada com havia arribat de tot el dia a la feina, amb lo del Ferran Adrià al Palau Robert i tots els locus i piyulis que s'hi acostaven...
Quins atacs d'estornuts que pillava, la Gemma! i otro!
- Gemma, estàs bé? - li vaig preguntar jo.
- Mmmm... - va dir ella, just abans de sonar-se - Ai... guapo... amor... - i es va tornar a sonar fort.
- Guapa, t'estimo... - li vaig dir jo.
- Moi, jo també t'estimo molt...
Ole i ole i ole!
que los niños se van pa'l cole! y ole!
y ole!
L'endemà era diumenge i tenia poca cosa a fer, més que res descansar i sobretot intentar no sé què que ja ni m'en recordava, però que justament vaig pensar que igual no calia que la recordés tant com volia, perquè sinó encara acabaria convertint-me en un d'aquells racionals de merda, que jo ja no els aguantava ni els podia suportar més...
"Racionals!!" vaig pensar amb to d'insult, com quan el xaval de La Lengua de las Mariposa li diu ornitorrinco i no sé què més al seu professor aquell tan bo de Maestro...
Però estava content, això sí, tenia una bona sensació general i el canvi permanent de la cosa ja havia començat i estava entrant en una fase molt bona i prometedora que de ben segur que ens alliberaria imminentment de forma sublime i total i ens portaria a entendre i concebre les coses d'una nova manera encara poc coneguda i freqüentada només ocasionalment per alguns petits moments istriònics d'històries inconexes i irreverents que ens podien fer sentir com volguéssim en cada moment...
Sí, pensava que ja em tenia, i que a partir d'aquí les pixades ja adelantarien definitivament les pàgines fins que m'hagués acabat el llibre, però es va posar interessant la cosa i estava fotent una apretada de puta mare, just me'n recordo que havia arribat ja a la pàgina 804 o així, mentre que de pixades anava tot just per la 1789, però era el dia de la Bastilla... i vaig pensar "quina conexió penya..."
Era ple istiu, els mosquits ja començaven a ser-hi bastatn, i mentre escribia això la Gemma estornudava estirada al llit, cansada com havia arribat de tot el dia a la feina, amb lo del Ferran Adrià al Palau Robert i tots els locus i piyulis que s'hi acostaven...
Quins atacs d'estornuts que pillava, la Gemma! i otro!
- Gemma, estàs bé? - li vaig preguntar jo.
- Mmmm... - va dir ella, just abans de sonar-se - Ai... guapo... amor... - i es va tornar a sonar fort.
- Guapa, t'estimo... - li vaig dir jo.
- Moi, jo també t'estimo molt...
Ole i ole i ole!
que los niños se van pa'l cole! y ole!
y ole!
L'endemà era diumenge i tenia poca cosa a fer, més que res descansar i sobretot intentar no sé què que ja ni m'en recordava, però que justament vaig pensar que igual no calia que la recordés tant com volia, perquè sinó encara acabaria convertint-me en un d'aquells racionals de merda, que jo ja no els aguantava ni els podia suportar més...
"Racionals!!" vaig pensar amb to d'insult, com quan el xaval de La Lengua de las Mariposa li diu ornitorrinco i no sé què més al seu professor aquell tan bo de Maestro...
Però estava content, això sí, tenia una bona sensació general i el canvi permanent de la cosa ja havia començat i estava entrant en una fase molt bona i prometedora que de ben segur que ens alliberaria imminentment de forma sublime i total i ens portaria a entendre i concebre les coses d'una nova manera encara poc coneguda i freqüentada només ocasionalment per alguns petits moments istriònics d'històries inconexes i irreverents que ens podien fer sentir com volguéssim en cada moment...
dimarts, 10 de juliol del 2012
doncs sí, finalment sí que es va fer l'123, "el vem fer" potser hauria de dir... o potser no, perquè el 2012 me'n recordo que va ser l'123 on menys em vaig implicar, si és que era possible superar la poca implicació que ja havia mostrat l'any anterior per motius varis.
En aquest cas me'n recordo que el Lluc ens havia dit que per muntar i tal hi havien 4 persones contractades, i que amb aquestes ja feien, que si volíem podíem afegir-nos-hi, però que si volíem fer només la gala, cobraríem només la gala... doncs molt bé!
estava claríssim, vem fer la gala, que al final ja no sé si va ser naïf, poètica, de bar, amb text o sense, però me'n recordo que jo vaig fer la meva intervenció de l'inglès i va molar molt, vaig sortir a estripar i ho vaig donar-ho tot, la penya flipant i tothom després molt content dient-me coses i tal... haha!
entremig vem pujar a Llançà, que era el dia del bolo del Festival Claca, i nosaltres l'inauguràvem amb el primer bolo de la primera edició... Pista, pista! Claca sí!! Molt bé, bestial, i tant la gent del públic i tal, com l'Anna i totes les organitzadores van quedar molt contentes, el carricoche mola i triumfa molt, i després vem fer un corro i venga, presentación de l'speaker oficial Joni, palmes de l'Uri, taronges del Maus, jo per algo no vaig fer l'inglès, tot i que crec que l'hagués pogut, o hagut de fer, però bueno, potser no calia, o no sé per què no ho vaig fer... i múisca, clar, jalas music, panxes, i final apoteòssic d'inauguració amb himne i tallada oficial de la cinta inauguradora, tots 4 en calçotets...
molt bé, molt bo, ens ho vem passar molt bé, la veritat...
i ara aribava ja el moment del canvi de fase, i l'hora de començar-nos a concentrar amb tot lo del grec i tal...
pos venga pues, a por ell@s!!
En aquest cas me'n recordo que el Lluc ens havia dit que per muntar i tal hi havien 4 persones contractades, i que amb aquestes ja feien, que si volíem podíem afegir-nos-hi, però que si volíem fer només la gala, cobraríem només la gala... doncs molt bé!
estava claríssim, vem fer la gala, que al final ja no sé si va ser naïf, poètica, de bar, amb text o sense, però me'n recordo que jo vaig fer la meva intervenció de l'inglès i va molar molt, vaig sortir a estripar i ho vaig donar-ho tot, la penya flipant i tothom després molt content dient-me coses i tal... haha!
entremig vem pujar a Llançà, que era el dia del bolo del Festival Claca, i nosaltres l'inauguràvem amb el primer bolo de la primera edició... Pista, pista! Claca sí!! Molt bé, bestial, i tant la gent del públic i tal, com l'Anna i totes les organitzadores van quedar molt contentes, el carricoche mola i triumfa molt, i després vem fer un corro i venga, presentación de l'speaker oficial Joni, palmes de l'Uri, taronges del Maus, jo per algo no vaig fer l'inglès, tot i que crec que l'hagués pogut, o hagut de fer, però bueno, potser no calia, o no sé per què no ho vaig fer... i múisca, clar, jalas music, panxes, i final apoteòssic d'inauguració amb himne i tallada oficial de la cinta inauguradora, tots 4 en calçotets...
molt bé, molt bo, ens ho vem passar molt bé, la veritat...
i ara aribava ja el moment del canvi de fase, i l'hora de començar-nos a concentrar amb tot lo del grec i tal...
pos venga pues, a por ell@s!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)